AVUI A POL

L'anònim per Manel Garcia

Il·lusió

Tinc l'oportunitat d'escriure en aquesta columna, i aquesta és la primera vegada, espero que de moltes. La meva opinió, que tant podria ser diferent, similar o la mateixa que d'altres tants aficionats, no deixa de ser anònima.

Que bonito es, cuando salgo de casa, para ver a mi equipo. Pero que bonito es! Quan arriba el cap de setmana o últimament, quan arriba el divendres o el dilluns. La desconnexió durant un parell d'hores és total. I no tothom pot esdevenir aquests sentiments. La il•lusió de veure un nou jugador, ex canterà, com pot canviar totalment la forma de jugar a un equip. La il•lusió de veure com creix un jove central que fins fa 3 mesos no sabíem de la seva existència, com és Mario Hermoso. La il•lusió de veure com ha evolucionat el lateral esquerre, que comença a ser l'orgull de Sant Adrià. La il•lusió de la tornada de tants jugadors que han crescut amb els nostres valors a la nostre escola com Gerard, David o Sergio Sánchez... I la il•lusió d'esperar que aquesta temporada sí que sí. Únicament amb una classificació Europea, una final de copa o alguns resultats positius contra equips de l'altre lliga, ja ens amortitzen les penúries que em tingut en el passat.

Centrant-nos més en l'actualitat, i després de dues setmanes sense poder veure l'Espanyol, ve Undiano Mallenco i ens aixafa la festa. No sóc gaire partidari de les queixes arbitrals, és del tot cert que a final de temporada el (diguem-li) karma tot ho equilibra i el que perdem a uns partits, els guanyem en altres. Sense anar molt enrere en el temps, en el primer gol del partit contra el Celta, el mateix davanter de Santa Perpètua estava en fora de joc, per tant, el gol no hauria d'haver pujat al marcador.

La festa del divendres va ser important, com deia abans, aquella il•lusió que tenim els pericos, va fer desplaçar-se a 19.365 aficionats cap a l'estadi. I els jugadors van respondre, o al menys ho van intentar. 20 xuts pels nostres atacants. I no és una hipèrbole, vam fer 20 xuts en 90 minuts. Però no era el dia. Ni per Gerard, ni per Sergio, ni sobretot, per Leo Baptistao. El brasiler en va tenir 6, i 2 de clares. Bé, de clares no, de claríssimes.

I aquí es on vull arribar. A Leo Baptistao. Un jugador que et juga de punta, de segon o d'extrem. Un jugador amb una potència que fa dies (i molts) que no veiem per Cornellà. Fins hi tot Lopetegui, que ja va voler portar-lo a l'Europeu Sub-21 al 2013, està a l'aguait per si pot obtenir el passaport Espanyol, doncs porta 5 anys residint aquí, i ser convocat per Espanya.

La primera temporada es va perdre una barbaritat de partits per lesió, i aquesta no està tenint sort de cara a porteria. I deixeu-me que us digui que jugadors com Leo m'il•lusionen, i molt, com em pot il•lusionar en Gerard o el David López. El gol arribarà, segur, és un jugador constant, amb una tècnica descomunal i que a la que li comencin a entrar serà el terror de totes les defenses. D'aquests jugadors que ens il•lusionen, molts estan cridats a ser TOP's, però TOP's de veritat, de moment encara estan assomant el cap, i Leo, si aconsegueix afinar la punteria serà un d'ells.

La temporada passada, els mateixos jugadors només necessitaven mitja ocasió per marcar, per tant, si ja ho van fer, ho poden tornar fer. Il•lusió pericos, que aquest any sí que sí.

Manel García

@soymanel_man 


 24/11/2017 Sergio és el #9
 17/11/2017 Fent canvis
 10/11/2017 Las dos caras de la moneda
 03/11/2017 Jurado aún puede dar más
 26/10/2017 Torna la Copa
1