AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

No anem bé

No anem bé. No anem bé i no podem seguir mirant a una altra banda ni pensar que les coses s'arreglaran per art de màgia. Hi ha massa símptomes que indiquen que estem agafant molts números per passar-les magres l'any vinent a nivell esportiu. Hi ha un marró que se'ns ve a sobre i que ningú al club vol assumir: com se li explica a la gent que la temporada vinent pixarem sang per repetir els resultats de la temporada passada. Que l'anhelada Europa queda ara per ara dins el territori del miracle esportiu. No és cap secret: la gent no és tonta, veu com els rivals es reforcen i l'Espanyol no els pot seguir el ritme. No pot. 

Recapitulem. El debat sobre els objectius de l'equip que va tenir lloc la temporada anterior, es va saldar amb un pacte tàcit entre els pacients i els exigents. El punt d'acord era que el primer any del projecte havia estat de consolidació. Però això implicava que la temporada vinent era la de l'assalt a les places europees. Per fonamentar més encara aquesta sensació, tots, i dic tots els factòtums del club, van fer declaracions on deixaven a les clares que la temporada entrant l'equip milloraria substancialment i que hi havia motius per la confiança. Que hi hauria fitxatges il·lusionants. Això es va dir públicament i també sottovoce, en eufòrics off the record. Moltes coses semblaven ja emparaulades. S'albirava un estiu on -per fi- el gruix de la feina es faria abans de la pretemporada. Van començar a desfilar alguns noms, corroborats pel mateix club a la premsa, de fitxatges que implicaven un gran dispendi. De cop i volta, fa només unes setmanes, el discurs va canviar radicalment: no hi ha un sol euro. El gruix de la pasta està ja compromesa. Els dits assenyalen a tipus com Caicedo, com si la fitxa de l'equatorià fos una imposició divina i no nosaltres mateixos els que la vam signar fa poc més d'un any i mig. Com ho vam fer també amb les altres elevades fitxes que hipotequen el nostre pressupost. De nou, la planificació de l'any passat és una corda al coll que ens segueix ofegant, un any després.

Tot plegat té una explicació que és difícil de dir en veu alta sense que algú es posi vermell. El club creia que obtindria alguns milions per les vendes de Caicedo i companyia -es creien fins i tot que el Tottenham ens compraria a Pau per 7 milions... mentre preteníem rebaixar el mateix import per Diego Reyes!- i que amb el calaix es podria remodelar la plantilla. El conte de la lletera. Però la realitat és que ni tan sols venent a Caicedo, Diop i companyia l'Espanyol podria fitxar a molts dels jugadors que ha tocat, com Banega o Valero. Llavors, que ha passat aquí? Ens hem assabentat ara de com funciona el límit salarial? O no hem controlat bé tots aquests aspectes, o hem exagerat les possibilitats de fitxar. No sé quina de les dues coses és pitjor. Ara, el clam que surt des de dins el club, començant sembla ser pel mateix mister, és que cal començar a rebaixar les expectatives sobre el que passarà la temporada vinent. Es diu internament, si, però ningú agafa per les banyes el toro que entre tots han contribuït a desfermar. Senyors, parlin clar. Com diu la dita: mejor una vez colorao, que ciento amarillo. Expliquin amb claredat la situació: no hi haurà fitxatges il·lusionants -d'aquells que tots tenim al cap- i només poden arribar jugadors importants -amb fitxes també importants- si venen lliures com Granero, o cedits. És així. I el món no s'acaba, que som l'Espanyol i les hem passat molt més magres. No tinguin por a dir la veritat i decebre, que després pot ser encara pitjor. Molt pitjor.

Francesc Via 

@francescviapol   


 20/11/2017 Cal fitxar un davanter
 05/11/2017 Tres esmenes al projecte
 16/10/2017 No li importem a ningú
 25/09/2017 Per la Montse
 11/09/2017 Ni tremendisme ni ingenuïtat: alerta
 24/08/2017 Vendre Aarón (o qualsevol)
 12/07/2017 Hipoteques
 15/05/2017 I Rousaud, què en pensa?
 07/03/2017 Europa és un desig
 14/12/2016 Chen y la letra pequeña
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 57