AVUI A POL

Fairplay per Jordi Pineda

El dilema d'Europa

Durant aquests últims anys, la paraula Europa tan sols havia ressonat entre la pericada de manera puntual, però el desert esportiu, la falta de recursos o la poca ambició sempre s'havien acabat interposant entre la crua realitat que vivia el club, en diferents àmbits, i la ficció que aleshores suposava arribar a assolir una fita d'aquesta magnitud, i és que patir per la permanència, o en el millor dels casos, transitar per zona de ningú sense un rumb clar, havien esdevingut els models de temporades a seguir. Enguany, amb l'arribada de la nova propietat ara fa un any i escaig, la il•lusió de tornar l'Espanyol allà on es mereix per ciutat, història o afició, va tornar a fer acte de presència entre la massa social espanyolista, necessitada d'emocions fortes i il•lusionants, en haver passat penúries i humiliacions durant molts cursos consecutius. 

L'arribada a l'estiu també d'un tècnic amb una dilatada experiència nacional i internacional, i amb bon cartell dins el món del futbol, juntament amb les de futbolistes de renom, aparentment amb qualitat suficient per proposar quelcom diferent del qual s'havia vist a Cornellà fins aleshores, van motivar que des d'un principi es marquessin unes expectatives molt ambicioses, fins i tot des de la mateixa entitat, qui per boca de Ramon Robert, malgrat que posteriorment es rectifiqués, va proposar lluitar per places europees i acabar dins del Top-8. Aquest cop tornava a sonar Europa, però en una situació ben diferent. Aquest cop, més enllà de ficció, esdevenia quelcom ben real.

Passades vint-i-sis jornades, si bé és cert que quant a joc encara falta molt, encara que es completés un partit notable a Villarreal en aquest aspecte, pel que fa a resultats, Quique Sánchez Flores ha estat capaç d'esprémer al màxim aquesta plantilla, i malgrat que l'equip se situa ara a cinc punts d'Europa, durant diverses jornades va temptejar amb l'opció, fins i tot, d'entrar-hi. És per això que, després d'assolir tan sols un punt dels últims sis davant dos rivals directes en aquesta lluita, i d'haver caigut també envers la Reial Societat ara fa unes setmanes, en un altre enfrontament directe, es posa en tela de judici l'objectiu final que la plantilla ha de tenir aquest curs. No anar a Europa seria un fracàs, o no? Aquesta és la qüestió.

En la meva opinió, aquesta plantilla, malgrat que millora amb escreix, evidentment, les d'aquests cursos anteriors, pateix diverses carències, algunes pròpies de la falta de consolidació del projecte (recordem que tan sols és el primer any de Quique a la banqueta), i d'altres de planificació, i en conseqüència, de recursos, que la deixen, ara per ara, un esglaó per sota d'altres per assolir, que no per lluitar, per fites tan ambicioses. Enguany, res que no es pugui millorar amb el temps i les noves finestres de traspassos. És per això que coincideixo plenament amb el discurs pronunciat per diferents integrants del planter del primer equip: Si es pot arribar a lluitar per entrar entre els set primers, s'ha d'intentar, però en cap cas no entrar-hi ha d'esdevenir motiu de frustració. No encara. Ara bé, sempre i quan l'assentament de bases i l'evolució de l'equip en diferents facetes sigui real, i no només oratòria. Ara només queda mantenir-se a l'expectativa i confiar amb la feina dels professionals.

Jordi Pineda 

@JordiPineda23 


 30/03/2017 Valorar la feina fosca
 04/02/2017 Abonats a fer el ridícul
 02/01/2017 Rebutgem la cara i ens quedem la creu
 18/12/2016 Els veïns, retratats
 02/12/2016 Sense perdó
 21/10/2016 L'ambició en el joc
 20/09/2016 Ni guanyarem la Lliga, ni baixarem a Segona
 05/09/2016 El temps dirà
 30/08/2016 De pressa i corrents
 05/08/2016 Apropin postures com més aviat, millor
1 | 2