AVUI A POL

El tercer pal per Oriol Rosell

No perdem la fe

La derrota al Bernabéu m'ha deixat tocat. Sóc d'aquells que pensen que els projectes es cuinen a foc lent i que, per tant, no exigeix a l'equip guanyar cada partit sí o sí. Però la imatge que vam donar a Chamartín va ser molt dolenta no per manca d'intensitat, sinó per inoperància absoluta. No esperava ni guanyar ni tan sols empatar, sincerament, però sí que els jugadors creguessin que podien aconseguir-ho tal i com ha passat aquesta temporada amb altres equips més modestos que nosaltres que han visitat el Bernabéu. Aquest cop no hi va haver manca d'intensitat, sinó de fe.

Si mirem enrere, com diu Quique, aquest equip ha sortit golejat molts cops del Bernabéu els darrers anys. Té tota la raó del món, però també ho podem mirar d'una altra manera: si mirem més enrere aquest equip ha empatat i fins i tot guanyat en aquest camp per impossible que semblés. Madrid (i Barça) acostumen a guanyar sobrats els partits de casa contra els equips terrenals de la lliga, però cada temporada hi ha un parell de sorpreses, i aquestes sempre estan basades en la fe. La fe que va tenir l'Eibar aquesta temporada per empatar al Bernabéu, que és la mateixa que va tenir l'Alavés per guanyar al Camp Nou, és la que ens va faltar a nosaltres dissabte a l'hora de la migdiada.

Aquesta manca de fe va quedar palesa amb la trista imatge de Jurado sortint caminant del camp en ser substituït a la segona meitat amb 1 a 0 al marcador. Em preocupa que el jugador prengui aquesta decisió i encara em preocuparia més si això fos una ordre des de la banqueta. Més enllà de si estratègicament la decisió és bona o dolenta demostra clarament la manca de fe en aconseguir un resultat positiu. A banda de que el fet està protagonitzat per un jugador, Jurado, que porta ja diversos partits al punt de mira de l'afició. Si aquest gest no beneficia a l'equip, menys favor encara li fa al jugador.

Som un bon equip, i acostumem a competir cada partit. Però ens falta aquest punt de creure que les gestes suposadament impossibles són possibles. Aquest caràcter desacomplexat que tenia l'Espanyol de Camacho o el de Valverde. Un punt de mala llet que ens fes donar la petita passa endavant que necessitem per lluitar per Europa o, com a mínim, que mantingués viva la fe de que podem fer-ho. Una fe que diumenge contra Osasuna s'ha d'alimentar sí o sí, i compte que el partit tindrà més complicacions de les que pot semblar mirant la classificació.

Oriol Rosell 


 18/04/2017 El mètode Quique
 11/03/2017 Tenim un pla
 12/01/2017 Els altres catalans
 20/12/2016 La simfonia del Camp Nou
 04/12/2016 L'arquitecte
 17/10/2016 L'hora de la veritat
 04/09/2016 El retorn del rei
 22/08/2016 Procrastinació
 04/01/2016 De derbi a derbi
 05/10/2015 Tinguem la festa amb Pau
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 18