AVUI A POL

EDITORIAL

UN COP MÉS, EXIGÈNCIA

Ja fa temps que anem alertant del gran perill que corre aquest equip -de fet l'entitat en el seu conjunt- i que no és un altre que l'autocomplaença. Mestalla no ha estat sinó un altre esglaó més en el descens del nivell d'exigència i alhora la constatació que l'equip té un problema no tan sols de qualitat sinó també de caràcter, que queda al descobert quan li manquen peces essencials. I quan això passa, és quan queden en evidència conceptes com l'evolució de l'equip i de fet, tot el projecte del club. Tornem a ser l'Espanyol de sempre. L'Espanyol que no igualaria la intensitat del rival. L'Espanyol que no faria lectura autocrítica. L'Espanyol que havia de perdre a Mestalla. Ho sabíem tots. I per cert, menció especial pels més de 500 que tot i sospitar el que passaria, no van deixar sol l'equip. 

El creixement sostenible a tres anys que s'ha plantejat Rastar no només no ha de ser incompatible amb l'exigència, sinó que si no es comença a exigir des del primer any, l'evolució serà inviable. La primera errada greu va ser a la planificació esportiva, errada que estem pagant a terminis, jornada rere jornada. Un exemple d'ahir, veure deambular sobre la gespa a una de les principals inversions de la temporada va ser molt trist. Álvaro Vázquez simbolitza tot el que no podem permetre si volem créixer. D'una banda malbaratar els diners en un jugador que no és prioritari deixant òrfenes posicions que necessitaven reforç. D''una altra banda alinear a un nano que ni és en forma, ni ara com ara està capacitat per defensar la nostra samarreta a primera divisió amb solvència. Ho diem amb tristor, però és radicalment cert. Pot ser que Melendo estigui verd i també li manqui qualitat i encert, però la diferència entre la predisposició d'ambdós és abismal. Però per sobre de les errades d'Álvaro, hi ha l'errada de criteri del seu entrenador: el responsable de portar-lo a l'estiu i el responsable d'alinear-lo ahir. I fins i tot, no substituir-lo quan el seu rendiment clamava al cel. Òbviament, no es perd a Mestalla només per això, però és un exemple de concatenació d'errades sense que hi hagi cap exigència de responsabilitat. Almenys públicament.

Ahir vam patir un atac d'enveja veient jugar al Sevilla, model de tots els clubs d'Espanya que vulguin créixer. Un exemple de l'exigència aplicada des de fa molts anys a la gestió esportiva. No es tracta de comparar-se amb el Sevilla d'ahir, a anys llum, sinó de començar a encetar el camí pel qual ells van començar a transitar fa molt de temps. El primer que caldrà fer és desprendre's de jugadors sense la tensió competitiva necessària. Alguns van quedar ahir un cop més assenyalats, com per exemple Salva Sevilla, que no te el perfil de jugador que necessita l'Espanyol per afrontar compromisos com el d'ahir i molt menys per créixer. Però tot això ho ha de liderar algú que sàpiga transmetre l'exigència com a missatge troncal del club, i Quique, cada cop més comprensiu amb les desfetes i menys comprensible en les seves lectures avantmatx i sobretot post partit, comença a generar dubtes importants, almenys a la graderia. Ahir va tornar a ser assenyalat a les xarxes per les seves mostres d'efusivitat als rivals, la qual cosa és errònia.

Aplaudiments a Quique al final de l'encontre

Això és un signe de cavallerositat esportiva que no molestaria a ningú si anés acompanyat de la tensió i exigència innegociables. Ara bé, ningú pot ignorar, i tampoc Quique, que quan es falla en les coses essencials el que t'acaben condemnant són els detalls.

Exigència. Des de Chen cap avall. Si no, el projecte serà un impossible.  

PericosOnline

@PericosOnline    


 24/04/2017 GESTIONAR LES EMOCIONS
 17/04/2017 GUANYAR SENSE HORITZÓ
 10/04/2017 TORNA L'OPTIMISME
 05/04/2017 QUIQUE ES VA EQUIVOCAR
 03/04/2017 SAN MAMÉS: PROHIBIT PERDRE
 20/03/2017 DE NOU, LA PLANIFICACIÓ
 13/03/2017 VERTEBRANT L'EQUIP
 06/03/2017 REVOLUCIÓ O EVOLUCIÓ?
 27/02/2017 CALDRÀ SUPERAR-SE
 20/02/2017 QUIQUE, DISCURS I FETS
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 16