AVUI A POL

El tercer pal per Oriol Rosell

El mètode Quique

A mesura que avança la temporada anem veient com evoluciona l'equip i com gestiona Quique la plantilla. Fa només unes jornades tots ens posàvem les mans al cap amb l'alineació de San Mamés, però el temps i els fets li estan donant la raó al tècnic madrileny i expliquen allò que va semblar un atac d'entrenador. Com a aficionats fem una análisi molt visceral i simple dels partits, però els professionals del món del futbol van molt més enllà del que ho fem nosaltres, i més en el cas d'homes metòdics com Quique.

Partim de la base que no es pot jugar tota una lliga comptant només amb dotze o tretze jugadors. Cal tenir la major part de la plantilla implicada i rodada, ja que mai saps com t'afectaran les possibles lesions o sancions. En el nostre cas, per tant, cal anar donant minuts a jugadors com Diop, Álvaro Vázquez, Melendo o Marc Roca que, si bé no són titulars amb regularitat, poden haver de ser-ho en qualsevol moment. Pots tenir alguns jugadors condemnats a l'ostracisme, però no la meitat de la plantilla. Un cop assumit aquest necessari repartiment de minuts, hi ha tres mètodes per posar-lo en pràctica.

El primer és fent rotacions contínues a cada partit, canviant cada jornada a dos o tres jugadors de l'onze inicial. És el mètode que utilitzen moltes vegades Barça i Madrid i que Valverde va dur a terme a la perfecció la temporada 06/07. S'aconsegueix tenir gran part dels jugadors a to i implicats, però requereix d'una plantilla profunda i de qualitat que ara mateix no tenim. Sense anar més lluny, si a Butarque haguéssim fet dos o tres rotacions molt probablement no hauríem guanyat el partit.

El segon mètode tracta de posar el millor onze possible els partits grans i, en cas d'haver de fer rotacions, fer-ho en partits a priori més senzills. Això hauria de permetre, per exemple, que l'equip competís a Bilbao amb el millor onze possible, però a canvi hauria de poder guanyar després a l'Alavés o al Leganés amb algun dels homes importants a la banqueta. És un mètode arriscat, una espècie de doble o res. Si surt cara pots guanyar-ho tot, però si surt creu te'n vas al pou, ja que ningú t'assegura treure res de profit de San Mamés, Bernabéu o Camp Nou per molt onze titular que posis.

El tercer mètode és el que aplica Quique i, a mi, em sembla el més assenyat pensant amb el cap fred. Es tracta de posar tots els ous a la cistella dels partits teòricament assumibles utilitants els millors homes i resar perquè soni la flauta als partits més difícils amb les rotacions. El resultat més probable és el que estem experimentant: guanyes els partits que tens previst i rasques poca cosa o res en partits complicats. En altres paraules, sacrifiques els partits grans a canvi d'assegurar els guanyables. Potser no és el que als aficionats més ens agrada, però és el mètode menys arriscat per gestionar una plantilla amb manca de recanvis de qualitat com és la nostra. Quique no és partidari d'arriscar, sinó que intenta treure el major nombre de punts possible minimitzant els possibles riscos.

Oriol Rosell 


 11/03/2017 Tenim un pla
 20/02/2017 No perdem la fe
 12/01/2017 Els altres catalans
 20/12/2016 La simfonia del Camp Nou
 04/12/2016 L'arquitecte
 17/10/2016 L'hora de la veritat
 04/09/2016 El retorn del rei
 22/08/2016 Procrastinació
 04/01/2016 De derbi a derbi
 05/10/2015 Tinguem la festa amb Pau
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 18