De l'errada de Cardeñosa al penal fallat per Joaquín davant els morros d'Al Ghandour passant per la pachorra de Salinas o la pilota que se li va escórrer a Arconada per sota la panxa. La història de l'Espanya futbolística era un rosari de desastres i misèries, més ombres que llums, i aquestes la majoria en nostàlgic color sèpia. Fins ahir, que un xaval de Móstoles, aixecava per sobre del seu cap la Copa d'Europa, deixant una estampa magnífica, històrica i rabiosament moderna. Ja no caldrà apel.lar més a Zarra ni a Marcelino. Ja podem fins i tot guardar al calaix el 12 a 1, inici de la nostra crònica sentimental en vermell. Espanya ha vençut als seus rivals, però també als seus dimonis, al seu destí i a si mateixa. Perquè el millor d'aquest triomf incontestable, és que no deixa l'habitual moment històric on la sort es barreja amb l'èpica. No hi ha un "gol de Maceda" o un "semifallo de Ruben Cano" per recordar, com solia ser habitual en la trajectòria d'un país menor que s'obre pas a cop d'anècdota. No. A banda dels penals d'Itàlia -probablement és impossible guanyar als transalpins d'una altra manera- la història recordarà aquesta Eurocopa 2008 com un tot global on Espanya va ser futbolísticament superior. Un torneig on ha guanyat el millor. I els millors, aquest cop, -poden fregar-se els ulls- hem estat nosaltres.

El triomf de la selecció també és la resposta a una pregunta eterna: quin és l'estil del futbol espanyol, tradicionalment diluit entre tanta figureta d'importació. I no deixa de ser curiós que per ser campiona Espanya hagi hagut d'enterrar la seva etiqueta i reinventar-se una de nova. ‘La fúria' ja no servia, donat que el futbol espanyol ja no és això, o millor dit, és molt més que això. L'Espanya que ahir va conquerir Europa va haver de superar la seva tradició de futbol testicular i hormonal amb un joc de toc sublim -de vegades inclús excessiu, ahir davant una Alemanya que més efectiva potser haguéssim patit- que ha esdevingut ja tot un signe d'identitat. El futbolista espanyol ja ha superat els tòpics a base de qualitat: no és casual que aquest sigui el moment històric on hi ha més jugadors a lligues estrangeres. Però si aquest cop hi ha maons per edificar un equip, cal no estalviar cap elogi pel seu arquitecte, Luís Aragonés. Un home molts cops denostat -també aquí- que ha tingut la clarividència per intuir el canvi necessari i la paciència per suportar la pressió i el soroll de ganivets dels mateixos que ara l'ensalçaran fins a la nàusea. Bé, el futbol és així.

És aviat per saber si aquesta fita tindrà continuitat, però els qui seguim aquesta selecció ja comptem des d'ahir les hores per la cita de Sudàfrica. Haurà deixat Espanya per sempre de ser una unidad de destino en los cuartosdefinal? Tindrà continuitat aquest estil? Sabrà Del Bosque recollir i interpretar l'herència d'Aragonés? Igualment és precipitat concloure que aquest equip ha guanyat a la fi una afició, per molts petards que atronessin ahir en la nit catalana. Si hi ha alguna cosa comuna a la pell de toro, no és pas el futbol sinò que a la gent li agrada més la juerga que a un tonto un llapis i s'apunta al que calgui per una bona festa. Però ben mirat, una gresca compartida no és pas poca cosa amb la que està caient, i amb el que pot caure. Així doncs, gaudim d'una de les poques coses que ens uneixen, ni que sigui a uns quants, per sobre d'altres consideracions: l'alegria. Visca España!