Convertir la teva afició en la teva feina és ben poc recomanable, inclús catastròfic, us ho asseguro, un altre dia us desenvoluparè aquesta idea. Però d'altra banda et permet certs moments que et fan sentir un autèntic privilegiat i et compensen de més d'una amargor sobrevinguda. Dilluns és va donar un d'aquests moments quan vaig visitar les obres del nou estadi. És el tercer cop que hi vaig i us ben asseguro que veure créixer la criatura es absolutament emocionant, a banda que asseure el cul a la grada presidencial abans que ho faci el del Dani, té el seu rotllo. Mentre ho feia, recordava quan allà tan sols hi havia un polsegós solar on màquines sortides de la tercera entrega de Mad Max clavaven literalment sobre el terra immensos pilars de formigó fent el més infernal dels sorolls. Feies llavors l'exercici de recrear mentalment l'imatge de l'estadi en aquell paisatge pseudobèl.lic i era un impossible. Ara, només cal obrir els ulls. Perquè ja hi és. Ja hi és. I en canvi tinc la sensació que ens oblidem constantment del que estem fent. Perquè fa massa temps que parlem d'aquest estadi i del que significa i n'hem vessat potser massa literatura i massa somnis i massa previsions econòmiques i molta més ferralla metafísica. Potser és que ja no ens fa tanta il·lusió. Potser és com la iaia que cada Nadal diu que és l´últim i tu dius ‘si iaia, si' i agafes una altra croqueta. Potser és com una cançó que ja ha sonat massa vegades a la ràdio i ja és poc menys que un imperceptible fil musical. Inclús en ocasions es parla d'ell amb indissimulada desgana, especialment quan s'asocia a crèdits i deutes que ens impedeixen gastar-nos els calers en el totxo de torn. No, crec que no ens adonem del que realment significa el que estem fent.

En futbol, apel.lem massa vegades a la història per definir coses que són fútils i la nostra memòria sepultarà en pocs dies o en un sol cap de setmana, depenent de l'excès d'euforitzants. En els darrers anys, l'electrocardiograma que dibuixa la història de l'Espanyol haurà registrat alguna muntanyeta ben significativa. Les Copes, Glasgow, el gol de Coro. Jo crec que davant d'aquestes, el gol de Tamudo al Murcia ja és considerablement més petita, pot ser fins i tot de l'alçada del gol 112 del capità. En qualsevol cas aquestes dents de serra quedaran en un no res davant l'autèntica petjada històrica que significa Cornellà. Des de 1923 no hem tornat a fer res semblant, i és evident que aquells 74 anys van modelar absolutament el nostre club, la seva idiosincràsia, la seva morfología social, inclús la nostra vida. Quan en les habituals polèmiques que envolten l'entitat algú defensa tenir un bon equip per oposició a tenir un estadi, fa trampa, perquè compara coses que no tenen res a veure. Quelcom que és efímer per definició i quelcom que ho vulguis o no et transforma. El club de Cornellà ja no serà mai més el club de Sarrià. És impossible.

Esperar que Cornellà sigui la terra promesa de l'espanyolisme és un greu error. En aquest club sempre estem esperant que vingui algú i ens salvi de nosaltres mateixos o que un miracle ens converteixi en quelcom que en 108 anys d'existència no hem sabut ser. Això no passarà. Darrerament, també escolto per dins i per fora, veus catastròfiques que ens auguren incontables desastres i que Cornellà serà una suma de nyaps i monument definitiu a la nostra atàvica i endèmica incompetència. Ni m'ho crec ni és veritat, per molt que resulta obvi que molts ho desitgen. No. Cornellà, aquell estadi del qual tants cops es va posar en dubte la seva existencia, ja alça el cap ufanós a la riba de la Ronda Litoral. Ja no és una maqueta ni una infografia en 3D. És acer, ciment i vidre i ja ens espera. És l'epicentre d'un canvi que ja no es pot aturar i les conseqüències del qual ni tan sols podem albirar. Perquè el que està canviant és la Història, aquesta si, amb majúscules.