Un final digne

La paraula dignitat ha aparegut les darreres setmanes a les declaracions dels tècnics i futbolistes. Massa, i per desgràcia, molt més a la seva boca que als seus peus. I ha estat curiós perquè semblava que la paraula quedava associada al concepte de victòria. I no, perquè hi pot haver dignitat en la derrota, com va quedar demostrat a Glasgow, ara fa, ves qui ho diria, tan sols un any. Però a cada partit, els futbolistes han arrossegat per terra aquest concepte, i ha estat penós i patètic. Gairebé, si ens poguéssim abstraure de la indignació generalitzada, el cert és que he sentit més vergonya per ells que per nosaltres, contemplant la impotència que els atenallava i com feien a miques el seu prestigi professional i engegaven a rodar, en alguns casos, les seves carreres personals. En qualsevol cas, el d'ahir va ser un partit digne... d'una recta final de temporada indigna. Lamentable i horrible, però no com llegeixo al diaris "per oblidar". Això seria la pitjor errada.

Córrer és de covards

Quan a la sortida d'un partit un jugador excusa la derrota dient el molt que s'ha corregut és molt mal assumpte. Un cirurgià no s'excusaria mai dient que ell va fer els suficients talls al cor del pacient abans que aquest la dinyès o un pilot -si poguès viure per dir-ho- no diria mai que subjectava amb prou força els comandaments mentre l'avió queia en barrena. No. Córrer per un esportista és com el valor pels militars: ve de sèrie. Si volguéssim migfondistes ompliríem el vestidor d'etíops i marroquins. No. Sou joves milionaris perquè teniu el do natural de picar amb certa gràcia la pilota amb el peu. No ens confonguem. O potser és una disculpa pels dies on sou conscients que, a sobre de fer-ho malament, no heu corregut prou?

Ni físic, ni tàctic, ni psicològic, sinó tot el contrari

Ens hem passat mitja lliga analitzant què nassos li passava aquest equip i a mi, la veritat, ja m'importa un rave. Cap equip de la lliga espanyola, si exceptuem el Llevant i potser el Múrcia, és tan horrible per fer només 12 punts en una sola volta. L'Espanyol de Clemente, Wome i Tayfun, paradigma de la indigència futbolística recent, gairebé ja els va fer abans que el tècnic fos cessat. No és només una causa, sinò una suma de moltes elles les que et van degradant fins arribar a l'irreconeixible moment actual. A toro passat és fàcil trobar el punt d'inflexió, tan fàcil com trampós. Després del partit d'Almeria es va jugar una més que acceptable eliminatòria de Copa. No fou la condició física la que ens va fer encaixar el gol més ràpid de la història de la lliga, a Valladolid. Ni la manca d'actitud la que ens va costar els punts de Betis o Sevilla a casa. Però si tot plegat. Com explica Jorge Lanata quan relata humorísticament la crisi d'Argentina: no es van aixecar un dia amb el país a la ruïna sinò que les coses es van anar a la merda dia a dia, poquet a poquet. Imperceptiblement al principi, més significativament després, però res no feia preveure l'estrepitós final. I com a l'Argentina, aquesta és també una crisi de confiança que afecta el club. De dalt a baix.

Riera

Em va fer pena Riera quan va quedar exclòs de la Eurocopa. Potser ni Tamudo ni Luís ni ell mateix ho mereixien, però honestament, ho mereixien molt més Silva o Villa? L'Albert és un dels jugadors amb més qualitat de la plantilla, potser el que més, però també el que té més capacitat per exasperar pel seu joc i pels seus gestos fora del camp, que a voltes són molt desafortunats. El darrer va tenir lloc ahir, quan es va saber que havia marxat amb el partit encara en joc. Desconec les causes, però tot el que no fos que se li cremava la planxa o havia d'anar urgentment a veure un parent malalt a Manacor, em semblaria de difícil explicació. Espero que les ofertes que surten avui publicades tinguin alguna base, perquè tal com estan les coses el millor per a tothom seria cercar una sortida. D'altre manera, l'any vinent pot esdevenir molt complicat per a tots.

Insert coin...

Segueixo pensant que recompondre la confiança ens costarà calers. Molts. M'agrada que haguem reaccionat d'immediat amb els fitxatges. malgrat que com diu l'amic Quique Iglesias, els fitxatges siguin ‘de perfil baix'. No conec al porter ‘canalla' de Rosario però el fitxatge de Beranger em sembla força encertat. Desvetllarè un petit secret: el dia que Pochettino ens va visitar per darrer cop ens va parlar molt bé d'ell i això per mi és un aval inqüestionable. Fart d'invents com Ibarra, Domí o Clemente ja m'agrada que tingui un perfil defensiu i ordenat doncs fa massa temps que enyorem Torres Mestre. El fitxatge està bé, però necessitem molt més, i si em donessin a triar, jo destinaria el gruix de la inversió al mig del camp. Malgrat tot, és inevitable recórrer avui a l'exemple del Saragossa per veure que no nomès cal deixar-hi quartos sinò fer-ho compensadament. Veient el drama que viuen Ebre enllà és inevitable pensar allò de "Pilarica, que me quede como estoy".

Avui, dia mundial del bocamoll esquilat

Avui em toca pagar factures, la d'haver apostat la cabellera, quan eren altres temps, a que aniriem a Europa segur. Pagaré, tranquils, i per fer-ho m'he buscat un perruquer a l'alçada, ni més ni menys que l'inefable Sr. del Puro que esquilava rucs a la mili. És el més adequat, no em direu que no. Ho faré en honor a Clemente, a De la Peña i sobretot en honor a tots els pericos que pensen que enguany ens han pres el pèl. Serà al final del programa, no us ho perdeu. Ai, el que fan alguns per apujar l'audiència!