El senyor Pol està casat i té dos fills. Viu en un pis de 95 metres quadrats al barri de l'Eixample de Barcelona i li ha agafat por que li entrin a robar. A la veïna del primer li van entrar fa poc i ara tota l'escala té por.

El senyor Joan és solter i fa temps que no posa una mossa amb els tacons mirant cap al cel. És un home que du una vida bastant avorrida: es lleva, esmorza torrades i un cafè amb llet, se'n va a treballar i arriba tard a casa. Li falta un al·licient a la seva vida, no el troba, fins que un dia tornant de treballar coincideix amb el seu veí al replà de l'escala.

-Bon vespre senyor Joan! Com anem? Tornant de la feina?

-Doncs sí, senyor Pol, com cada dia. Que fa vostè amb la porta de casa oberta?.

-Estic acabant d'instal·lar una alarma nova que he contractat - li contesta el senyor Pol - És molt moderna, s'activa quan detecta que algú intenta forçar la porta.

-Jo ja fa temps que tinc alarma - li diu el senyor Joan - tal i com estan les coses avui en dia...

Es diuen poca cosa més i cadascú entra a casa seva.

Una estona més tard el senyor Joan es pimpla un parell de gots de whisky i, mentre mira la televisió, comença a pensar que el senyor Pol li fa una mica de ràbia. No li agrada l'aparença innocent que té, la seva dona és un xic esquerpa i els seus dos fills són més lletjos que un pecat. A més, per acabar-ho d'arrodonir, és perico. I ara s'ha posat una alarma. Què pretén? Imitar-lo a ell? Doncs ja veurà demà...

El dia següent el senyor Joan surt de casa ben aviat per anar a treballar, però a banda del maletí habitual ha agafat també una radiografia. Al passar per davant del pis del senyor Pol, utilitza la vella tàctica tailandesa d'obrir la porta amb la radiografia fins que fa sonar l'alarma i surt corrent escales avall.

Dins de casa, el senyor Pol s'espanta molt. Agafa la família i els reuneix en una habitació. Agafa el bat de beisbol i camina lentament cap a la porta d'entrada. Un minut després torna amb la resta de la família i els calma dient-los que no ha estat res, que és una falsa alarma.

Aquella mateixa nit, quan el senyor Joan torna de treballar, torna a fer ús de la radiografia amb la porta del pis del senyor Pol. Dins de casa del senyor Pol, es repeteix exactament la mateixa situació que al matí.

Durant els següents cinc anys el ritual del senyor Joan fent saltar l'alarma de casa del senyor Pol es repeteix gairebé a diari. Si algún dia se'n oblida, el dia següent fa saltar l'alarma un parell de cops, per compensar. El senyor Joan se sent molt orgullós de tenir atemorit i amenaçat constanment el senyor Pol.

El senyor Pol va picar al principi, però ja fa temps que sap que quan sona l'alarma és perquè l'ha fet saltar el senyor Joan. Té moltes proves: vídeos de la càmera de seguretat de l'edifici, petjades a l'escala un dia que plovia... Fins i tot un dia el va veure in fraganti des de la mireta de la porta. El més curiós és que tot i sabent que sempre que ha sonat l'alarma ha estat per acció de l'imbècil del senyor Joan amb la puta radiografia, el senyor Pol cada vegada que sona l'alarma s'espanta, reuneix la família a l'habitació, agafa el bat de beisbol i camina lentament cap a la porta. I si aquesta vegada és veritat? I si li estan entrant a casa? I si per una vegada el so de l'alarma no és obra de la malèfica i pervertida ment del senyor Joan?

Jo no sé vosaltres, però no entenc per què el senyor Pol s'espanta cada vegada que sona l'alarma. De la mateixa manera que no puc entendre per què cada vegada que un panfleto diu que un jugador de l'Espanyol marxarà i que ja té un precontracte amb un altre equip (digues-li Tamudo, Luis García, Coro, Riera, Kameni, Jarque, Zabaleta... téns on triar!) alguns encara s'ho creuen.