Ens van fer somniar. El mateix equip que aviat farà un any ens va enviar a Glasgow, i fa dos a Madrid es va entossudir fins al voltant de Nadal en què els dilluns haguéssim de dirigir la mirada cap a la part alta de la taula. I la nostra mirada, massa sovint acostumada a passejar-se per a llocs modestos, va fixar la retina en la que ha de ser la nostra nova casa per veure'ns altre cop disputant partits amb rivals de fora les nostres fronteres. I és que un dels millors plaers de la vida és fer córrer la imaginació en direcció als nostres desitjos i si ens donen arguments per a fer-ho, el plaer encara és més gran.

Somniar és bo i és sa, i és de les poques coses per a les quals els humans no hem de pagar. Somniar però, té un peatge emocional segons el destí que pren el somni. Quan s'esvaeix l'orgull queda tocat i el cor una mica esmicolat, i en el cas que ens ocupa fins i tot apareix la ràbia. I això sempre fa mal. És inevitable. Ens preguntem què ha passat i costa trobar respostes, perquè sabem que no n'hi una de sola, n'hi ha moltes, fins i tot masses, i sovint una és conseqüència de l'altra.

A mi no em val dir que gràcies a la sort varem sembrar a la primera volta el pòsit que ens va fer somniar. Damunt la gespa hi havia onze jugadors concentrats, motivats, segurs de les seves possibilitats, alguns d'ells de qualitat mitja - alta i sobretot amb la ment serena. Una suma d'ingredients en definitiva que es va traduir en un joc més que acceptable i per extensió en un equip a l'alça i una afició que es fregava els ulls en veure la classificació. Potser anava amb el lliri a la mà però jo era una de les que estava convençuda que la Champions podia ser una realitat, només cal recordar els punts d'avantatge que portàvem al Vila-real o al Sevilla per exemple.

Però vet aquí que comença el nou any, arriben lesions, lesions a més de jugadors clau, el porter se'n va, hi posem el suplent i també se'ns lesiona, i això sí que és mala sort. El joc comença a ser un altre i per extensió els resultats també. I no ens oblidem que pel camí uns altres maleïts penals ens acomiaden de la copa.

Ja podem parlar d'il·lusions que se'n van i aquell actiu tant valuós que tenia l'equip, la confiança en si mateix, es perd i damunt la gespa no tenim cap Gatusso que esperoni amb ràbia els companys, amb la mateixa ràbia que sentim nosaltres.

Comencem a recuperar jugadors lesionats però res no canvia. Des de la grada alguns ulls veuen indolència, que és el mateix que dir que els jugadors no s'esforcen prou, d'altres incompetència, que és el mateix que dir que no tenen prou qualitat. Qui té raó? Potser tots, potser cap o possiblement tots en graus diferents.

El cas és que atrapats en aquest cercle viciós no hi veiem sortida i arriba allò més perillós, la pèrdua de la credibilitat, la de l'equip en sí mateix, i la de l'afició en ell.

Ja no sumem, multipliquem crítiques, veiem divisions a l'equip i totes aquestes operacions matemàtiques només fan que restar.

La ment ja no està serena, i l'angoixa ens pot, per això en Tamudo, fins i tot ell, no encerta en el penal a Bilbao. Anem a casa de l'altre equip de la ciutat i vés per on, temerosos que ens fotin un grapat de gols arrenquem un empat, però tornem a Montjuïc i es torna a escapar la victòria després d'avançar-nos al marcador. Queden dotze punts per a disputar i les matemàtiques encara fan possible la nostra presència a Europa, però aquell somni inicial és ara un malson.

Digueu-me que vaig amb el lliri a la mà però per a mi aquest grup de jugadors, o el que és el mateix, aquest col·lectiu humà, té les mateixes cames que la primera volta però té una altra ment. Un bon psicòleg en el seu moment, amb capacitat per saber gestionar determinades neurones, actituds i emocions, i injectar dosis de testiculina i pit i collons, hagués fet molta feina.

Si tenim entrenadors, metges, preparadors físics, massatgistes, i probablement em deixo alguna altra figura, per què encara no es compta amb la figura del preparador mental, i més en un esport tan altament competitiu?