Moltes temporades arribem en aquest punt amb el dilema dels maleïts 45 punts. Otorguen la salvació, el consol de continuar existint un any més i el dret d'il·lusionar-se durant l'estiu següent. Uns pensen que aquest no ha de ser l'objectiu mentre que d'altres (servidor!) signaríem cada 20 d'agost davant de notari assolir-los a tres jornades del final. Entenc que és un objectiu pobre i poc ambiciós, però jo sempre m'he conformat amb poc. La meva màxima sempre ha estat marcar-me objectius que pugui assolir amb certa facilitat, cosa que em fa ser una persona feliç. Cert, un no passa a la història per ser discret, però viu molt millor. Us ho asseguro. La llàstima és que quan aconseguim aquest objectiu a falta de tres o quatre partits, l'equip baixa revolucions i juga a ralentí fins al final de la temporada. Com feia l'Alonso el 2005: quan tenia la cursa al sarró, a conservar la mecànica i a gaudir del paisatge. Aquesta acostuma a ser la temporada de l'Espanyol.

Però de tant en tant els planetes s'alinien per regalar-nos aquest objectiu molt abans del que esperàvem. Aquests casos animen al soci espanyolista i es comença per demanar la UEFA, després la Champions i, els més agosarats, la lliga (no m'ho invento, mireu els comentaris antics). Muntanyes d'il·lusió i optimisme invaeixen Montjuïc i webs com aquesta convencent, fins i tot als més escèptics, que es pot fer quelcom gran. Orgames massius blanc-i-blaus en cadena i tothom es torna optimista. No acostuma a passar però aquest any jo també he picat, ho he de reconèixer. Tantes setmanes a la zona alta de la classificació fan trempar fins i tot als qui l'optimisme no ens puja ni amb Viagra. Jo no vull semblar el José Vélez de l'Espanyol, però cada vegada que m'emociono acabem rebent una clatellada d'aquestes que el front rebota contra la taula. Una vegada més, doncs, es compleix la profecia: m'emociono, m'ho crec una mica i, a partir d'aquell punt, comença el festival de derrotes.

I fins aquí la part conformista de l'article, perquè després de tants anys de seguir la religió dels 45 punts, no em surt de la pebrotera quedar-nos fora d'Europa aquest any. Cop de puny a la taula, gir de 180º, pit i collons... digueu-li com volgueu, però aquesta temporada no s'ha acabat i hem de lluitar fins al minut 95 del partit contra l'Almeria: Hampden Park no queda tan lluny en el temps i vaig jurar que hi tornaríem.

I ara em dirigeixo a tu. Sí sí, a tu que volies anar a veure els Harlem globetrotters diumenge, a tu que estàs pensant fer una escapadeta a Montmeló, a tu que havies decidit anar a menjar canelons a casa de la sogra i a tu que diumenge et vols quedar a casa fent la migdiada. Agafa la primera lletra de cada frase de l'article i llegeix. Les he escrit en negreta perquè no tinguis excuses. T'espero allà.