Defensem l'alegria

Defensem l'alegria com una trinxera. A la merda amb el mal rotllo i totes les especulacions. Hem empatat al Camp Nou. Hem sumat un punt i hem provocat de retruc un follón considerable. Si això no et fa estar content, fes-t'ho mirar. Que no hem jugat a res i només ens hem defensat? Que hem tingut fins i tot un puntet de sort? I què? I què !!! No podíem passar de la depressió enfront Osasuna a brodar-ho davant el Barça. És impossible. I si ho haguéssim fet, llavors potser si que fora per matar a cops de gorra als jugadors. Hem jugat el millor partit que aquest equip por jugar al Camp Nou en aquest moment precís, davant d'un equip que si San Cristiano Ronaldo no hi posa remei, pot ser finalista de la Champions. Déu no ho vulgui. Sant Jordi, mateu al drac, plis.

Més pancartes, si us plau

No em van agradar les crítiques que durant la setmana es va emportar la Curva. Si d'alguna cosa no es pot dubtar en aquest club és de la fidelitat d'aquest col.lectiu que òbviament te tot el dret de decidir si vol fer un desplaçament o no. Amb aquesta decisió el missatge enviat al vestidor va ser prou clar i crec que els jugadors van estar a l'alçada del que se'ls reclamava en la ja famosa pancarta de Sadrià. Orgull, coratge, lluita i esperit van ser els arguments amb que vam defensar el punt del Camp Nou en absència dels purament futbolísitics. Ara m'agradarien moltes més pancartes, però de suport, el diumenge davant el Saragossa on ens juguem les opcions europees davant d'un rival ferit que vindrà previsiblement molt ben acompanyat. La Curva no fallarà, segur.

Vull jugar (almenys) la intertoto

He dit opcions europees? Doncs sí, perquè les tenim. Som a sis punts de la UEFA i empatats amb el Depor per aquesta porta del darrera anomenada Intertoto que a mi, avuí que estic de bon humor em mola i tot. Anar a jugar la prèvia contra l'Ujpest Dozsa al juliol és una cosa que em comença a posar catxondo. Queden cinc jornades de lliga i vull que lluitem per alguna cosa, la que sigui, que ens ajudi a mantenir la tensió. Que l'estiu és molt llarg i Espanya -amb pericos o no- segur que no passa de quarts de final, com sempre.

Que algú dispari al tio del PPV

No sé si algú del club va escoltar la retransmissió catalana del PPV però seria per plantejar-se una queixa formal. L'encarregat de la locució era un especimen manifestament blaugrana de la subespècie culerot bavós indesitjable, i a sobre, flanquejat pel neutralíssim Fusté, un tipus que cada cop que surt per la tele demostra que per segons quines feines, amb mitja neurona ja fas. A la Penya de Reus, on vaig veure el Derbi -ho veus Tricaz com no porto virosta? - vam haver de posar la versió castellana que era absolutament parcial però feia venir menys basques. Que ens tornin la part proporcional de la pasta que correspon a l'àudio, hosties!

Interessant, el Gol a Gol d'ahir

Em va agradar el canvi de format, que dóna temps per a molt més. La tertúlia fou prou interessant, primer de tot perquè serví per recuperar per als cercles pericos, ni que sigui temporalment, a Andrés Astruells, espanyolista en excedència des de fa lamentablement massa anys. Piera va estar bé i potser va ser el més ponderat, Canut va traslladar la veu de la graderia, no exempta d'un xic d'histrionisme, segurament irrenunciable en un actor. Pedro Tomás, correcte en el seu paper institucional, va tractar de capejar el temporal, però la situació de color rosa que va vendre no la va comprar ningú a plató i segurament pocs des de casa. Potser no és rosa, però tampoc tan negre. I ja se sap que lo que avui és negre, demà pot ser blanc... perquè al revés també funciona, no?