Poques excuses poden paliar l'emprenyament que tots portem des de diumenge, però com sempre, llegeixo algunes reaccions desproporcionades. Ja m'està be que així sigui, es la funció social del POL, aquest protestòdrom digital.  Però desprès de la lógica vomitada contra tots i tothom, reflexionin si val la pena cremar-ho tot o guardar de moment la torxa i tractar de seguir remant plegats, allà on sigui que anem.  Però això si, el que no cal estalviar-nos es l'anàlisi, perquè el que emprenya i motiva reaccions furibundes no és la derrota sinò com s'ha produit aquesta, amb una autèntica exhibició de passotisme i inoperancia impròpies, no ja d'un equip que es juga entrar a Europa, sinò d'un que juga a primera.  Anem a veure algunes claus plausibles d'una imatge ben nefasta.

Vici i virtut de la classe mitjana. Ens ha passat molts cops i especialment contra rivals de menor entitat, com perquè no en treguem una conclusió ben evident. Alguns dels nostres jugadors están afectats per una malaltia social molt freqüent avuí dia: creure que et correspon un status per ser qui ets i no com a conseqüencia d'un esforç. I aquestes ínfules s'acaben pagant quan al  davant tens algú que te clar que ha de correr mes que tu. Es un pecat que afecta generalment als grans equips, que es pensen que com anys ençà encara es pot guanyar amb la samarreta, però és  un mal especialment devastador quan afecta a un equip de la  la classe mitjana de la lliga, un sector al que amb prou feines fa tres anys que pertanyem.  Quan nosaltres èrem el Múrcia, és a dir l'any que ens vam salvar guanyant-los precissament a ells, també guanyàvem a base de ganes a equips com l'Espanyol de diumenge, cagadubtes, indolents i superbs.

Ofertes, vendes, rumore... Molts de vostès creuen que el baix rendiment d'alguns homes està relacionat amb les hipotétiques ofertes que tenen per la propera temporada. Crec que és un error. Cap futbolista surt al camp pensant en una cosa similar, ni te al cap el seu futur l'any vinent quan encara malament a un defensa o quan li fa un penal absurd a un davanter. Però tambe es cert que la remorologia contribueix a crear aquesta sensació de núvol sobre el que semblen  viure alguns dels jugadors que destaquen al nostre equip i que desprès d'una bona actuació sembla que s'els rifin. Un núvol que els situa irrealment diversos graons per sobre dels seus rivals mes modestos.  Glamour de serie B, que en diuen. També es cert que això passa perquè som a Barcelona i el nostre equip te massa mitjans que el segueixen en relació a la atenció objectiva que suscita, i en conseqüéncia cal omplir diaris donant'hi voltes a una perdiu que de vegades ni tan sols existeix. Es un altre efecte col.lateral  de viure compatint les engrunes d'un gegant mediàtic i a un indret on cada setmana ens inventem un premi per fer país.

Qualitat individual versus plantilla. Si analitzem els equips que estem ocupant els llocs de privilegi de la classificació, veurem que tan sols hi ha dos intrusos: el Racing i nosaltres. El altres equips tenen pressupost i plantilla per fer-se acreedors als llocs que ocupen. Pero hi ha diferències substancials entre el perfil de jugador del Racing i el nostre, donat que els nostres éxits están mes vinculats al rendiment individual que al joc de conjunt, tal com s'ha vist reconegut per exemple en les convocatòries de les respectives seleccions. Alguns dels nostres nois ja tenen un nom, o així s'ho pensen.  Però al vincular tan directament el nostre moment de joc al estat de forma individual, trobem que un descens de l'estat de forma ha comportat una davallada notable de l'equip. A això cal afegir que cap d'aquests nois es sent pressionat ja  que a la plantilla no tenen subtitut a la seva alçada. I a mes, la seva percepció es que tan malament no han d'estar quan els continúen convocant amb les seves seleccions, no?  Cal plantejar-se de cara al futur  si es millor cobrir algunes posicions amb dos jugadors correctes o amb una estrella però sense suplent.

Valverde i la banqueta dels acusats. En tot grup humà es culpes han de repartir-se sempre de forma alíquota, però crec que aquest cop l'entrenador te poc marge de maniobra, es a dir,  tot el que li dona una curtíssima plantilla. Valverde ha tingut la ‘mala sort' de fer un primer any magnífic  i una gran primera volta que ha fet concebre unes expectatives força elevades que la plantilla tan sols pot cobrir quan totes les variables sumen excepcionalment a favor. ¿Pensen que si el Txingurri poguès revolucionar l'aliniació no ho faria? El nostre entrenador deu estar hores d' ara sota la síndrome ben descrita per JB Toshack: "El domingo me cargaría a todos los jugadores. El martes, sólo a ocho. El jueves creo que los culpables son sólo dos o tres. Al final acaban jugando los mismos once cabrones de siempre"

I malgrat tot, depenem de nosaltres mateixos. Sens dubte, aquesta derrota no ha estat un simple accident, sinò un toc d'atenció esperem que definitiu. Diumenge l'equip es juga mitja Europa, donat que en cas de victoria dependrà exclusivament d'ell mateix per anar a la UEFA i seguirà tenint a l'abast les posicions de Champions. Estic segur que l'Espanyol que rebrà al Ràcing no será el que va fer el ridícul a Múrcia. Ara nomès cal que els jugadors també s'ho creguin i actuin en conseqüència. I tampoc aniria malament que tots, des de la directiva al soci mes humil prenguessim consciencia del que es juga l'entitat aquest diumenge. Al maig varem pregar a la UEFA que ens deixès entrar per la porta del darrera a una competició a la que ara podem tornar per la porta gran. O es que ja no recordem que Europa ens deu una Copa?