Sóc nacionalista (català) i no me n'he amagat mai, ans al contrari. Tot i així, considero que obrir ara la polèmica envers l'idoneïtat o no de portar la senyera a la samarreta és absolutament contrapruduent. I ho és, sobretot, per dos motius. El primer, el molt que es juga enguany l'equip; ni més ni menys que una classificació entre els sis primers de la lliga per estrenar el Nou Sarrià a Europa. I després, l'evidència que qualsevol debat com aquest sempre obre ferides entre la massa social. Ja és prou sabut i constatat. D'aquí que no entengui l'absoluta irresponsabilitat de qui està al darrere de la filtració a Catalunya Informació.

Sigui com sigui, i ja que hi som, suposo que els creadors d'opinió -o els que opinem, vaja- no estarà de més que hi diguem la nostra. Doncs bé, em posiciono clarament en contra de lluir la senyera catalana a la nostra samarreta. Ho faig, quan és el principal símbol de l'únic país que sento com a propi. I així, em manifesto rotundament a favor de seguir donant a la bandera blanc-i-blava tot el protagonisme del nostre existir. Sembla mentida que a dia d'avui encara no entenguem què som i què hem vingut a fer-hi en aquesta terra. Som només un club de futbol, perquè som diferents, perquè no ens cal ser de res ni pertànyer a ningú més que a nosaltres mateixos i a la força del nostre sentiment.

Un club de futbol i prou. Amb els seus símbols, els seus colors i la seva pròpia naturalesa. Amb socis que voten ERC, el PP o el Partit Humanista. Amb gent que té a Espanya com a patria emocional, i amb d'altres que hi tenim a Catalunya. O a França, o a qualsevol territori del món on hi bategui el cor d'un dels nostres. Sempre i per sempre, només un club de futbol. Ja vaig considerar patètiques manifestacions de mediocritat, de voler demostrar d'on ets com si creguessis que algú ho dubta, exercicis semblants en equips com el Recreativo, el Sevilla, el Gimnàstic o el Barcelona. No ens cal, de debò. Estic, per tant, únicament a favor de la nostra ensenya: la blanc-i-blava centenària. La bandera que uneix el blanc i el blau del cel per donant-se una vida prou especial com per voler situar-la al mapa.

Ara bé, que aquesta és l'altra, resulta curiós veure l'esvalotada d'alguns sectors de l'espanyolisme amb la notícia. Ells, que no han sabut mai deixar l'estanquera a casa a l'hora d'anar pel món seguint els colors blanc-i-blaus. Els que omplen Montjuïc d'ensenyes que tampoc són la nostra, que són les d'una altra pàtria com la que ara critiquen que els hi imposin. De tot el bon grapat de nacionalistes (espanyols) que fan del club una arma política. No, vosaltres tampoc sou cap exemple. Potser que alguns es facin mirar la bipolaritat de la seva ment més que indignar-se per calendaris corporatius perfectament arranjarats. Aquella sí que és gairebé la foto perfecta, llàstima que el geni del photoshop es va descuidar quatre barres vermelles. Perquè l'Espanyol només té una ensenya. I ha de ser així. Per molt que nosaltres, els pericos, cadascun de nosaltres, tingui altres i externs sentiments de pertinença. La resta és pa per les oques. I obstacles per arribar a la Champions: l'únic món que ens importa.

Xavi Salvatella
www.xavisalvatella.blogspot.com