Doncs si, l’altre dia es va guanyar pels pels. I no pas perquè el València ens inquietés pas tant, ni perquè la nostra treballada victoria es produïs in extrèmis. Però tot i així es va guanyar pels pèls, concretament els que adornen els testicles d’homes com Luís Garcia o Zabaleta. Amb un sol pel púbic d’aquestes dues feres es poden moure muntanyes. Estic segur que no es fan la depilació brasilenya, que aquestes coses tan metrosexuals resten carácter, i aquest parell están a les antípodes de Jônatas, per posar un exemple.

Benvingudes siguin les polèmiques setmanals si porten aquestes benaurades conseqüencies: intensitat, actitud, recuperació del nivell de joc, de les senyes d’identitat perdudes. L’Espanyol de dissabte es el que volem veure sempre, el que ens ha fet enorgullir durant aquest any i mig que Valverde ocupar la banqueta. Va ser el partit que afició i equip necessitàven per reenganxar-se i seguir somiant plegats. Inconmensurable Zabaleta, etern Luís. Dos dels homes que des de la seva arribada han injectat esperit i ambició a les venes d’aquesta entitat tradicionalment conformista. Però desprès d’un partit com el del València fora injust destacar nomès a aquests dos homes per sobre d’un conjunt que va rendir armònica i eficientment. No s’ens escapa la rendibilitat de David Garcia, el sacrifici de Jonathan, ni el bon partit de Riera suplint a De la Peña en la responsabilitat de pujar pilotes al atac. Amb la lesió de Ivan es va perdre preciosisme però no bones combinacions i probablement es va guanyar en rapidesa en la transició. Per cert que ja te nassos que guanyem pels pèls el dia que perdem al calvo, esperem que només per tres setmanes, tot i que tal com va la temporada pel que fa a les lesions musculars comencem a tocar fusta.

Totes les opcions segueixen obertes i tal com va dir Valverde, a partir d’ara es questió de anar descomptant jornades, mantenir distàncies amb els rivals, estar atents a la quarta plaça i tractar de conservar aquesta fe, aquesta gana. Hem tornat i aquest cop crec que no es un miratge com a Getafe, sinó que tinc la impressió que ho hem fet de debó, inclús al marge del que pugui succeir al Bernabeu, un camp tan emblemàtic que passi el que passi no s’en poden treure grans conseqüencies. I de retruc, pels mes pessimistes, la fita dels 42 punts ja esta assolida i poden deixar de veure fantasmes. Entrarem a Europa, no en tinguin cap dubte. Recordin, la meva cabellera es en joc. La de dalt, vull dir.