Aquesta es la versió íntegra de l'article, abans l'heu vist inacabat. Per culpa de la punyetera informàtica el que eren uns apunts s'han publicat abans de temps, que m'heu vist en calçotets, vaja. No he llegit cap dels vostres comentaris per no condicionar-me. Aqui ho teniu, i sorry.

Com ja fa temps que corro per l'internet perico no em sorprenen alguns comentaris ni algunes actituds, ni tampoc les polèmiques Guadiana que apareixen i desapareixen. Tot això es normal en el mitjà internet i generalment molt pitjor fora del POL, on la gran majoria de la gent es comporta amb correcció i hi regna un esperit de fraternitat que a voltes es trenca incomprensiblement. Un sol comentari causa un revolt considerable. A tall d'exemple: darrerament tenim alguns Brigadas fent campanya per aquí cercant unes complicitats que a mi em fan venir una mica el riure. Endavant nois, ens agradi o no també sou l'Espanyol i ja m'esta be que utilitzeu l'escriptura en comptes de fer servir les mans per altres coses, tot i que veure demanant llibertat d'expressió; i respecte als drets individuals a tipus que tenen la totemkopf nazi com a bandera es com a mínim curiós i aleccionador.

Però aquest no es un article sobre ells -no contestaré cap comentari sobre la questió- sinó que volia parlar d'aquest internauta tipus que arriba al POL i queda enlluernat pel que troba. Oh Deu meu! On era tota aquesta gent abans? Si aquests son els meus! Els meus. Som super amics. Som una familia. Però desprès d'un temps resulta que els seus ja no son tan seus, perquè; aquell va i diu una cosa sobre en Flores, o sobre en Dani, o sobre la bandera d'Espanya o sobre l'us del català sobre l'assisténcia a tal o cual partit trascendental, o sobre la mare que em va parir. Una cosa que al nostre internauta ja no li agrada i el fa posicionar-se. Aquell amic, aquella ànima bessona de fa dos dies ja no es la seva. I la primera reacció es una resposta de idéntica passió pero de signe invers a la que tenia quan havia arribat aqui. Aquest ja no son els seus, ja no es l'Espanyol. El seu Espanyol. El que hi ha aquí ja no es el que era. S'ha transformat en un cau de rates on s'hi apleguen tots els vicis que estan destruint lentament aquest club. Alguns diuen que marxaran, tot i que no ho acostumen a fer, ja que com se saps el que odies crea mes fidelitat que el que estimes. De vegades tornen, de vegades es queden muts, davant de la pantalla morint-se de ganes de fer un comentari. Pero no, perque van dir que marxarien i ho han de complir, ni que els foti. Alguns es fan mes d'un nick i tornen, d'amagatotis, com qui no vol la cosa, contant amb la nostra complicitat perque tot i que ho sabem tot, les IP, els nicks repetits, les converses entre 10 nicks on darrera només hi ha una persona, ens fem els suecs i callem. Callem sempre, i els deixem passar perque tambe es cert que sense ells tampoc hi seriem tots.

Senyors, aixó es internet i aixó es l’Espanyol. Molts de vostès ni coneixen el mitjà ni coneixen a fons aquest club, però aixó es el que som. El club no es un reflex de cada un de nosaltres, sinò el reflex de tots. Amb els que ens agrada a uns i el que desagrada a uns altres. I Pericos Online, es un altaveu on tothom pot dir-hi la seva. Precissament d'aixó es el que es que es tracta: que hi pugui parlar tothom i que alguns de vostés hi coincideixin, hi facin amistat o potser descobreixin que l'Espanyol no es exactament com pensàven ni que el que troben a vegades els pugui desagradar. Ni mes ni menys que una eina molt potent per comunicar-se, com la facin servir es cosa seva. Si, jo en soc el responsable, però el club que modelem a partir del que diem aqui, la fotografia resultant, es responsabilitat de tots.