Un gol per superar un rècord. Un gol que val una lliga, però per sobre de tot, el segon de Tamudo es un gol per posar al descobert les vergonyes d’una situació que deu tenir pocs paral•lelismes arreu del mon: l’estat de descomposició dels mitjans de comunicació a Catalunya, públics i privats. Ètica i vergonya son dos conceptes que els son aliens i haig de concloure que aquest estat de follia es fruit dŽuna malaltia greu per no acabar pensant que son una colla de malparits sense remei.

Dissabte, un noi català, –be, a parer d’alguns, deixem-ho en nascut a Catalunya– aconseguia el seu rècord golejador personal, el rècord del seu club, i marcava un gol històric que per la seva transcendència serà recordat durant anys per propis i estranys. No hi va haver mes protagonista a la nit que ell. El seu nom va recórrer de boca en boca tot l’estat. Però aquest fet, no li va valer ni una sola foto a la portada a cap dels diaris que s’editen a Catalunya. Molts van haver de mossegar-se els llavis per no anomenar-lo obertament traïdor. Alguns no ho van aconseguir. Sentin l’alocució d’en Basté –que entre alguns pericos equivocats passava com el poli bo de la ràdio catalana– per copsar l’odi gens contingut, la ràbia que s’escapa juntament amb l’escuma per la comissura dels llavis. Desprès, tota aquesta gent es la que van donant lliçons, els que s’exclamen quan els diem a la cara que volem que perdin sempre i tracten d’esperonar una impossible companyonia entre culers i pericos. El que hem hagut de sentir des del dissabte es la prova del nou que la única relació que ells entenen es la submissió. Esperit de Tio Tom: negre que tolera l’apartheid, i accepta amb resignació que ha de ser tractat sempre com un ésser inferior. ¡Quina oportunitat perduda la de aquests pericos que van poder escolar la seva veu entre les escletxes del mur informatiu blaugrana, per denunciar obertament aquesta situació!. Però a alguns els pot allò de quedar be –senyor Botet, només li va faltar parar l’altre galta!– o no ho faran mai per por de que no els tornin a trucar per sortir a tal o qual programa. Així, per acció o omissió, es fabrica la omertá a casa nostra.

La malaltia es troba en un estat irreversible. Es una gangrena contagiosa, que s’estén dels mitjans a la resta de la població. Abans tothom, fins i tot els culers, sabien quina publicació era seriosa i quina estava destinada als seus fanàtics. Ara es impossible distingir- les entre elles. Fixin el peu de foto que va publicar ahir la Vanguardia : ‘Messi sublime’. Qui va escriure això es un professional, seguint el mateix concepte de professionalitat de les noies que patrullen a la cantonada de casa meva. I el pitjor de tot es el convenciment que si l’argentí hagués marcat no un, sinó tres gols amb la mà, els titulars de l’endemà no haurien registrat cap signe de rubor o desaprovació. Aquest es l’esperit de ‘fair play’ amb el qual s’argumentava la retirada de la sanció a Ronaldinho. Aquests son els valors de civisme, esport i ciutadania que ens han estat venent els darrers anys. Aquest es l’exemple pels nens que projecta l’equip que porta UNICEF a la samarreta. Aquests son el bons, els que sempre guanyen. Doncs aquest cop no, senyors, aquest cop no. Aquest cop un xaval de Santa Coloma ha deixat el vostre imperi de prepotència i el vostre poder mediàtic amb el cul enlaire. I no us penseu pas que gaudim tant de la visió: ens feu passar angunia i vergonya aliena, per vosaltres no que no la coneixeu.