Amics per sempre? Oblida-ho!

Al•lucinat estic per algunes mostres d’estultícia blaugrana a la premsa escrita. Ara resulta que com alguns culers diuen haver-se sentit identificats amb l’esperit de lluita mostrat per l’equip a Glasgow, hem d’enterrar de cop una destral de guerra que ja te un segle d’antiguitat i els hem de declarar l’amor fratern, la qual cosa passa sens dubte, no s’enganyin, per anar de xaiets al Nou Camp la penúltima jornada. “Algú havia d’haver avisat a Zabaleta” clama el Pitu Abril des del seu minaret del Mundo Deportivo, quan s’assabenta que Pablo s’enrecorda encara de com ens enviaven l’any passat a segona i desitja rebentar la lliga a can culer. El neuròtic que s’amaga darrera el sobrenom de “El panzer de Les Corts” s’hi afegeix, al•ludint a l’esperit traït dels pobrets culers que desitjaven la victòria perica. A veure culerots del mon, escolteu-me que només ho diré una vegada: no volem ni la vostra estima ni la vostra pietat, ni la vostra commiseració. Podeu desitjar tranquil•lament la nostra derrota tal i com nosaltres volem de tot cor que perdeu fins i tot als entrenaments o que Ronaldinho es fracturi tíbia i peroné a la dutxa. Fa fàstic tanta simpatia impostada, i sobretot el que s’amaga darrera: fer desaparèixer la rivalitat com a pas previ per fer-nos desaparèixer a nosaltres. Es l’abraçada del l’os, prèvia a la renuncia per integrar-nos tots en una família unida de bons catalans. I alguns pericos de bona fe –i escric de bona fe per no escriure gilipolles– encara s’ho empassaran. Som la rivalitat o no som res. Res.

Sostres, once again

M’arriben mails i trucades telefòniques –algunes haig de dir-ho, de procedència sorprenent– que m’expliquen amb detall les mides, textura i olor de la darrera tifa del Sostres. ¿Però encara estem amb el Sostres, aquest seborreic amb dèficit d’atenció? No podem estar pendents del que surt per l’anus d’aquest individu. Monsieur Sostres le pétomane català, em tiro una llufa davant de la gent per fer gràcia. Ahir em vesteixo de mosca, avui soc ultralliberal, demà parlo de sexe tot tirant capellans a la càmera. No podem banyar-nos en el petit llac de bava que li queda entre les dents i el llavi inferior quan parla. No. Amb Sostres només podem fer dues coses: o fem una col•lecta per pagar advocat i multa que defensi al tio que vagi a partir-li els morros –mai una hòstia fora universalment mes justa– o si ens el trobem a un semàfor vencem el fàstic i l’abracem fraternalment. Perquè al Sostres li hem d’agrair que ens odiï amb absoluta sinceritat, per saber de quin cantó de la línia estem. No ja esportiva, sinó humana. El dia que ens mirem al mirall i a l’altre cantó aparegui una cosa llardosa com ell es el moment de fer com el fundador de la cosa blaugrana i buidar-nos un carregador sencer a l’occipital. Per higiene, of course.

Os voy a enterrar

Quan Stoitchkov es va fer càrrec del Celta, vaig pensar que els gallecs seguien l’exemple de Ramón Sampedro i s’aplicaven l’eutanàsia. La trajectòria del búlgar ha estat meteòrica: de meteorit que s’estavella amb estrèpit contra el terra i deixa un cràter colossal. El noi es polivalent, i ja prepara la tàctica contra el Betis, suposem que dibuixant-la amb percebes i cloïsses com feu en arribar davant les càmeres, en un altre justificadíssim reportatge de TV3. I encara li sobra temps per dictar –impossible recrear la imatge d’ Stoitchkov davant un teclat– la seva columna setmanal a Mundo Deportivo, hàbilment titulada “Os vais a enterar”. Ahir, va engegar l’aspersor de merda sobre els seus jugadors, que potser no es el mes intel•ligent que hom pot fer quan s’està jugant el descens, però segur que serveix per quedar impol•lut i desviar l’atenció de la idea bàsica: que no tens ni puta idea. Es veu que la directiva li ha donat la raó mes que res per tapar la decisió d’haver posat en mans d’un analfabet agressiu un equip de primera que l’any passat es va classificar per la UEFA. A l’entrenador, o millor dit, l’enterrador –no es perdin la foto que acompanya l’article on tan sols li falta la pala– li han assignat un projecte per quatre anys, però sincerament no crec que duri tant. El Celta, vull dir.

Shankly: futbol, vida i mort

La frase la havia sentit milions de vegades, i no vaig trobar-li sentit veritable fins al dimecres. “Alguns creuen que el futbol es una qüestió de vida o mort, però es molt mes important”. Es de Bill Shankly, un escocés, entrenador llegendari de l’equip que avui pot tornar a ser campió d’Europa. Una frase genial, una bestiesa, un acudit, una boutade. No. Una realitat que ens enfoca amb una llum alhora màgica i miserable. Corria el 115 i Jônatas ens rescatava d’entre els morts amb una canonada colossal. Esclat de joia, xute d’adrenalina. Massa emocions per al cor d’ un perico que tres o quatre fileres darrera meu cau desplomat al terra. Ni tan sols el puc veure. Confusió i crits als stewards per localitzar un metge. Veig com es forma un petit cèrcol al seu voltant, sembla que les assistències han arribat. Com no puc fer-me amb la imatge, penso en que potser es un home gran, que ha vingut acompanyant al seu fill. Penso en que potser podríem ser jo i el meu pare. El meu pare morint mentre jo li sostinc el cap. Un pensament em solca la ment: potser se’n anirà d’aquest mon sense saber si som campions. Com si aquesta informació n’hi hagués prou per anar-se’n a la foscor amb la mel als llavis. Feina feta, tot ha valgut la pena. Però comença ja la tanda de penals i el meu cervell pugna per seguir pensant en l’home o concentrar-me en la porteria, on Gorka ja acarona el travesser. Deixo estar a l’home, desprès de tot potser no es un infart, potser tan sols es un desmai. Decideixo afrontar la veritat monstruosa: que m’importa mes el que succeeix a la gespa que la lluita d’un home per sobreviure. Ja li farem un article o li portarem flors, no?. Veig que no estic sol en la meva barbàrie i que el cèrcol al voltant de l’home es dissol i les mirades es dirigeixen paulatinament al punt de penal. Que res no ens espatlli la festa. Per darrer cop em plantejo si som tots una colla de zombies fills de puta sense entranyes. La certesa que el moribund hauria obrat com la resta de nosaltres no ajuda a millorar el concepte de l’espècie humana futbolística, mutació perversa de l’homo sapiens. I a tot això Luis errà el primer, i tots ens volíem morir.



PD: si algú sap com va acabar la història, ara que tornem a ser persones, que ho expliqui.