Benvolguda ànima distinta,

Tens raó. S’ha de ser força malnat per rumiar tocar el voraviu d’aquesta manera. Tot i que no és més que un vestigi definitiu que el culebrot televisiu nacional perd pistonada a cada sintonia d’entrada. Uns calçotets, me li foten ensenyar uns calçotets de l’Espanyol a un dels personatges més detestables de la història interminable! Veure per creure. Però sobretot veure-ho per convèncer-se un mateix. Calma. Parlem-ne.

Setmanes de joia per l’espanyolisme. Europa veu en el teu equip un sòlid líder de grup a la UEFA i Espanya identifica en el teu club un conjunt descaradament a l’alça i capaç de guanyar a qualsevol. Sense obviar, però, l’accéssit imposat pels qui tenen la paraula robada. Per ells, sempre hi haurà una resquícia amb què assegurar l’estabilitat del discurs de la farsa: és l’Ajax del Gabri, Poulsen és mig equip, Torres ja no marca. Arguments que més que uns calçotets en són la tifa enganxada. Tu hi has fet esment a la biblioteca de la Pompeu, en un article a Pericosonline o mentre ens donàvem conversa tot esparant l’entrepà de plàstic a la màgica muntanya. No m’agrada, però, que et quedis aquí, garratibat en el ploriqueig fàcil. Que desisteixis, per cansament o per la ceguesa de l’odi, a anar més enllà. A fugir rabiüt direcció la reflexió accessòria -que no subsidiària- molt més important. Ans al contrari –i per això a continuació et presento la meva pensada- crec que és vital donar-hi la volta i encarar-la com Tamudo l’esprint a barraca.

Ells són el tal Felip. Perquè ells el vesteixen. I el mouen- ah, el gest repetitiu! esclau d’irrealitat fet tants segons en pantalla! Una mostra més del sectarisme sentimental de la radiotelevisió pública catalana. La corporació patrocinada per tot un poble entestada a rendir pleitesia tan sols a la causa difusa i difuminada d’una part d’ell. Reblant el clau en l’aspecte esportiu doncs la tergiversació en l’informació de l’enemic extern –perdona’ls Chapman!- per acostumada, dóna pas a l’atac dissimulat però continuat en el temps als qui han escollit una altra militància.

Amic, amiga. Perico, Perica: tu has de ser qui vesteixi la dissonància! Una dissonància entesa com a alternativa orgullosa i no com a còpia barroera. Fes el pas. Per tu, per nosaltres. Ara mateix és un excel·lent moment per fer-ho. Crida-ho als quatre vents que menteixen. Però fes-ho mostrant d’entrada la comparació exacta. Que Tamudo és un català que no mereix ni de broma que l’igualin en minutatge a Saviola. Que Sánchez-Llibre parlarà com parlarà però representa un club de futbol centenari i no la lamentable voluntat de Laporta de parlar en el meu nom i de representar-me. Que ells fan mofa a través d’uns calçotets en un culebrot i mai sabran el feliços que som sent pericos, sent diferents, sent un somriure i uns pantalons al turmell en un bar de Gelsenkirschen. Crida-ho tot això! Però fes-ho en positiu doncs ja saps el què diu la màxima: si el què vas a dir no sona millor que el (seu) silenci, no diguis res.

Endavant, cor comprès, amb la gresca. Hi ha un sentiment que per permanentment insultat reclama justícia. I un món a peu de casa que en nom de la democràcia necessita ser canviat. Amb la teva empenta, tard o d’hora, n’estic segur, ho aconseguirem. No defalleixis i ja ho saps: la cervesa ben freda. Com les bones venjances. Les que tenim pendents. De moment, torn per despullar la seva malesa espiritual. Temps hi haurà per calçotets i calçotades. A Catalunya, a Europa... i fins a la fi del món. Pantalons cordats, un somriure, i un nou discurs que els desarmi en boca teva. Què me’n dius, ànima germana?

Rep una forta abraçada en blanc-i-blau,

Xavi Salvatella



http://xavisalvatella.blogspot.com/