Emotiu reportatge amb que el ens ha obsequiat TV3 –mes val tard que mai– sobre Raül Tamudo. Acabo de veure’l fa tan sols uns instants, encara sota els efectes al•lucinògens del seu darrer instant de màgia contra el Sevilla i com a primer resum deixo aquesta evidència: Tamudo ha estat sempre a tots els moments transcendentals d’aquest club dels darrers 10 anys, i gairebé sempre com a protagonista. Els seus gols son el fil conductor de les nostres vides en blanc i blau i veure’l com ha crescut com a home i com a mite al nostre costat ha estat realment emocionant, des d’aquell dia llunyà minut 89 davant l’Hercules on el destí el va marcar amb el ferro dels escollits. I amb tot, hem hagut d’esperar gairebé deu anys perquè aquest xaval s’obri una miqueta i ens mostri a cor obert la seva increïble contradicció: Raül es un xaval que encara no se’n sap avenir del que significa per tots nosaltres, pel nostre club. Ell segueix creient que es un jugador mes, un tipus al qual les coses no li han anat pas malament i que els seus èxits son conseqüència de portar molts anys en aquest club, quan en realitat es tracta, sota qualsevol prisma, del millor jugador de la història de l’Espanyol. I en el fons, com que ho vulgui o no ja pensa i sent com un perico, aposto a que està íntimament convençut, com ho estem tots els pericos, de que el club es una merdeta. I en conseqüència segur que deu pensar que els seus registres, que son dades en mà absolutament excepcionals, no son pas per tant. Perquè total, altres davanters no han demostrat la meitat del que ha aconseguit ell en aquests deu anys i en canvi han rebut moltes mes prebendes en forma de fama i quartos. I mentre, ell s’ha quedat al seu club de sempre on marcar una vintena de gols per temporada no t’assegura ser internacional. On marcar un centenar de gols tan sols serveix perquè varies setmanes mes tard et passin un reportatge a les tantes, i d’amagatotis, que tan sols es uns minutets mes llarg que el que li han dedicat en el mateix programa a Victor Valdès. Perquè si.

“No he escogido ser un ídolo” ens confessa aquest noi de Santa Coloma ignorant que els ídols no trien sinó que per definició son triats. La teva darrera tria va ser decidir convertir-te en davanter quan volies ser porter. La resta Raül, l’hem triat els altres per tu, i no pots fer- hi res. T’aguantes. Penso fugaçment en Kurt Cobain, aquell mite que tampoc va voler ser-ho i no ho va saber pair mai. Tamudo tampoc ho ha aconseguit, tot i que feliçment ho ha solucionant millor refugiant-se en el seu entorn familiar on se’l veu realment còmode. I malgrat dir que no es inaccessible, el cert es que no ha estat tampoc públicament la mena d’ídol que molts esperàvem, a l’alçada de la seva llegenda esportiva. Però sobretot no ha estat l’ídol que l’Espanyol necessita imperiosament. I aquest es el veritable problema: que l’Espanyol es un club orfe de símbols i que Tamudo tenia tots els condicionaments esportius i sobretot socials –noi de la pedrera, d’ extracció social humil, de segona generació immigrada,etc...– per haver esdevingut encara moltíssim mes. Per haver estat un líder generacional pels centenars de Tamudos de Santa Coloma, Badalona, Hospitalet, Sant Adrià...Cornellà! Un referent cultural com ho puguin ser els Estopa. La Catalunya a la que tants cops s’ha girat l’esquena i ara te el seu propi star system i triomfa pertot arreu.

Tamudo ha estat un miracle en aquest club, miracle que no hem sabut aprofitar i al qual no hem sabut treure tot el suc. No hem sabut explicar-li el que esperàvem d’ell probablement perquè per això hauríem de tenir clar el que nosaltres mateixos volem ser quan siguem grans. Tampoc hem sabut treure-li del cap aquesta estupidesa de que es “un jugador mes”. No fotem Raül, no fotem. I malgrat tot, l’hem aplaudit, l’hem estimat, i l’hem gaudit profundament. I el que ens queda per davant, perquè Tamudo, que polvoritzarà tots els rècords d’aquest club, serà, com no podia ser d’un altre manera, el jugador que cobrirà el kilòmetre sentimental de Sarrià a Cornellà. I hauran de passar anys, molts anys per valorar en la justa mesura la magnitud de tot el que ha aconseguit aquest xaval en aquest club, perquè ja hem pogut comprovar que ni ell mateix en te ni la mes puta idea.



Francesc Via

la dosi habitual de foteses a: Atlas de mi ombligo