Fes el que et passi pels ous. Si vols pujar, puja, i si no, no pugis. Envia un sms. Caga't en la mare que va parir a tot bitxo vivent. Clama al cel, organitza mocadorades, crema-ho tot o simplement agafa la teva bufanda i puja a l'estadi com sempre. Compra't un frankfurt i una cervesa. Anima. No animis. Ets lliure de fer el que triis i no has de sentir-te lligat per cap absurda moral col.lectiva. El primer paio que va anar a un camp de futbol va ser per jugar, i el que feia vint i quatre ja va ser el primer espectador de la història. I es va quedar a veure que feien aquells tipus estranys en calces perquè li resultava divertit o, si més no, curiós. I aquesta curiositat hauria de ser el motor que ens hauria de guiar ara, per damunt inclús del fervor pseudoreligiós amb que a voltes, exageradament, ens relacionem amb els nostres colors. Allò de la força d'un blah, blah, blah. Si. Però hauria de ser divertit. Sempre.

No tens curiositat del que passarà finalment amb aquesta colla de cabrons? (que et recordo, encara son els teus, els nostres cabrons). Jo si, i per això pujaré a l'estadi dijous. Però sense heroismes, eh ? Pujaré perquè haig de fer-ho -algú ha d'escriure la maleïda crònica que dóna peu a les vostres habituals deposicions- però ho faria igualment, perquè m'agrada. Perquè si juga l'Espanyol contra la Peña Bufanda, jo m'ho miro. Sóc un malalt, ho sé. Però tu, recorda, pots fer el que et passi pels ous, perquè ets lliure i perquè estas emprenyat, molt emprenyat. I per què estas emprenyat? Perquè t'havies pensat qui sap què, tot i que sabies, ho sabíem tots, que no n'hi havia per tant. Que allò era tan anormal com això. Però no ho volies creure. No ho volíem creure. I ara t'has emprenyat com una mona. I jo també. Ens han ben estafat. Perquè això és el que deu haver passat, no? Alguna raó ha d'haver-hi per aquesta cara de tita bullida que se'ns ha quedat a tots des del 6 de gener, ara fa cinc mil anys. Lo de les dinàmiques i la piloteta que no vol entrar ja no cola. Som bèsties assedegades de sang i volem que rodin caps. Del president al darrer conserge. Que vagin passant.

De tanta elucubració podem extreure un fet inqüestionable: l'equip ha caigut al més insondable dels buits i ens arrossega amb ell per un invisible cordó umbilical. Estem cremats. Tots. Necessitem unes vacances, i tanmateix, pensar això fa que ens envaeixi una tristor profundíssima. Aquesta no ha estat la pitjor temporada de les nostres vides ni tan sols la pitjor dels darrers cinc anys, però la sentim com a tal. I efectivament, estem dramatitzant com a nenetes i estem fent un gra massa, però no importa. Perquè en privat i no tan en privat, del president al darrer conserge estan igual que tu: fins als ous i tenen ganes de cremar-ho tot, d'engegar-ho tot a rodar. Si, si, necessitem unes vacances. I tanmateix, hi ha molta, moltíssima feina per fer. Ai Herrera, quin estiu t'espera!. Ai Ernesto si te dejan con lo puesto! Si aquests tres partits fan mandra mirar a l'horitzó fa venir calfreds. Saps que et dic, que és igual, que de més verdes en maduren i que jo pujaré dijous. Però tu fes el que et passi pels ous. I si cas pren bocata que els frankfurts són caríssims i foten fàstic.