Les declaracions d'aquesta setmana del Sr. Flores han estat un torpede a la línia de flotació de la pau social perica. Cada vegada que obre la boca és com si obrís la caixa de Pandora perica i a un li vénen ganes d'amagar-se darrera del sofà veient com la tieta i la cosina s'inflen a mastegots a la vegada que es recriminen problemes familiars de fa 10 anys. En Paco Flores és un home ressentit, molt ressentit. Les seves paraules denoten ràbia davant d'un club al que ell ha donat tota una vida i del que el van fer fora amb una patada al cul sense donar-li ni les gràcies.
Sempre he estat defensor del Sr. Flores i sempre ho seré, ja que no oblidaré mai que la temporada que em vaig fer soci va agafar un equip que anava de cap a segona i no només ens va salvar, sinó que a més va parir el millor jugador de la història del club. No se li va donar la confiança per continuar i se'l va tornar a cridar quan anaven mal dades, i ens va tornar a salvar el cul regalant-nos, a més, el primer títol en els darrers 60 anys de la història del club. Les dues següents temporades són el gran tema de debat de les tertúlies espanyolistes, ja que mentre uns pensen que amb quatre canyes el Sr. Flores ens va salvar còmodament del descens, altres li recriminen el mal joc de l'equip i la seva actitud.
Objectivament ningú li pot negar que ens va salvar el cul dues vegades i que ens va mantenir a primera dos anys més tot i la patètica i desastrosa política econòmica i esportiva que es va realitzar per part de la directiva mentre ell va ser l'entrenador. Només cal recordar les vendes de Sergio o Pochettino així com les incorporacions de Ricardo Cavas o Akinori Nishizawa. Que en Paco Flores va treure petroli d'on no hi havia RES és indicutible. Raons extrafutbolístiques (com sempre en aquest club) van acabar enfrontan-lo amb la massa social perica i, en especial, amb el veritable eix del mal de l'Espanyol: la premsa i les penyes. La caça de bruixes que va patir en Paco Flores a 3 bandes (Penyes, Blanc-i-Blau i Javier de Haro) és el capítol més fosc, patètic i vergonyós de la història recent d'aquest club. Resumiré les 3 bandes esmentades:
Pel simple fet de dir que era vergonyós que en una Supercopa d'Espanya hi hagués només 15000 persones a Montjuich el Sr. Vicenç Nos, aleshores president de la Federació Catalana de Penyes, es va atrevir a demanar la seva dimissió. En primer lloc el Sr. Flores va dir una veritat com un temple (ens agradi o no), i en segon lloc el president de la Federació Catalana de Penyes no és ningú per opinar sobre les decisions de la direcció esportiva. La seva feina és organitzar mongetades i aplecs, que se sàpiga.
El diari Blanc-i-Blau, del que jo era un lector habitual, també va tenir un comportament indigne amb el Sr. Flores. Tots sabem que el bo d'en Paco no és Mr. Simpatía, però crec que el deure de l'únic diari perico que existeix és recolzar l'equip i els seus components, i la crítica desmesurada al Sr. Flores durant el darrer any que va dirigir l'equip va ser lamentable. Recordo fins i tot que després d'algún partit la valoració del Sr. Flores a la secció on es posava nota als jugadors i a l'entrenador havia quedat s.c. (sin calificar), en una falta de respecte absoluta cap al tècnic. En aquella època ja vaig enviar una carta al lector titulada "El Sr. Flores" que va ser publicada al diari queixant-me del tracte que rebia el tècnic. Sentint-ho en l'ànima, servidor va decidir deixar de comprar l'esmentat diari des d'aquell dia degut al comportament lamentable envers el Sr. Flores. I fins avui. Us prometo que em sap molt de greu passar per davant del quiosc, veure la portada i no poder-lo comprar, però la meva ètica no m'ho permet. El que van fer va ser massa greu.
El Sr. De Haro va ser el gran artífex de la destitució del Sr. Flores. Alimentats per la seva crítica personal ferotge, els seus telèfons bullien de gent demanant la dimissió del tècnic i la incorporació a l'equip titular dels dos grans defenestrats per Flores: Òscar i Manel, dos jugadors que han escrit pàgines d'or a la història del futbol mundial quan van abandonar l'Espanyol. La dictadura del Sr. De Haro arribava al punt que si algú gosava trucar al programa per defensar al Sr. Flores, corria un risc important de que se li tallés la trucada a petició del propi periodista (recordo algún "cuélgale!"). Un cop aconseguit el seu objectiu de fer fora el Sr. Flores, el Sr. De Haro es va convertir en el gran valedor de Juande Ramos. En fi...
Tot això justifica el cabreig i la ràbia que porta dins el Sr. Flores, la ràbia d'algú a qui la seva pròpia família li ha donat una patada al cul sense raó. Tot i així, això no justifica les paraules que darrerament el Sr. Flores dedica a l'Espanyol. El Sr. Flores hauria de mossegar-se la llengua i deixar passar el temps, perque dir que l'estadi de Cornellà - El Prat és un error és, senzillament, una imbecilitat que ni ell mateix creu de debò. El futbol i l'Espanyol han evolucionat, i el Sr. Flores no ha evolucionat amb ells. Que quedi clar després de tota aquesta parrafada defensant-lo, que no m'agradaria tornar a veure al Sr. Flores a la banqueta de l'Espanyol ni en pintura. El Sr. Flores, com el Sr. Camacho, són ja vells records de la història de l'Espanyol.
Paco, com un dia un bon home li va dir a Fernando Fernán Gómez, "yo a usted le admiraba". Sempre t'he defensat públicament i continuaré fent-ho davant d'aquells qui gosen criticar la teva memorable feina a la banqueta perica, però declaracions com aquestes on només fas que llençar merda sobre el club no et fan cap bé, ni a tú ni a l'Espanyol. Torna a fer-te soci, gaudeix des de la teva localitat a Cornellà i ja veuràs com, amb el temps, es reconeixerà la gran tasca que vas fer per al teu club, el RCD Espanyol.