AVUI A POL

HA MORT JUANJO DÍAZ

06/12/2017
Ens ha deixat qui va ser entrenador de l'ascens de l'any 1990, i que entre el 2003 i el 2013 va ser director de la Ciutat Esportiva de Sant Adrià. Com a petit homenatge, recordem la seva història de molts anys al servei a l'entitat.

Redacció, 16:30h L'espanyolisme està avui de dol per la mort de Juan José Díaz Galiana, més ocngut com a Juanjo Díaz, una persona molt estimada per l'afició, que ens ha deixat aquesta passada matinada als 68 anys d'edat. Nascut el 8 de gener de 1949, va arribar al club l'any 1980, i va treballar al costat d'Azkargorta i Clemente abans de ser l'entrenador de l'ascens de 1990. El 1993 tornaria a la banqueta breuemnt, i entre el 2003 i el 2013 va ser director de la Ciutat Esportiva de Sant Adrià. La vetlla tindrà lloc al tanatori de Terrassa, des de demà a les 11h. La cerimònia fúnebre serà divendres a les 12h al Temple Cementiri.

La seva primera presa de contacte amb l'Espanyol va ser l'any 1980, quan era entrenadordel'equip d'un col·legi al barri barceloní d'El Clot; allà, el tècnic de l'Aleví A perico, Luis Fernández Peón, li va proposar realitzar informes sobre jugadors que considerés interessants. Dos anys més tard, el 1982, va passar a entrenar l'Infantil A blanc-i-blau. L'any següent, al 1983, després del cessament de Pavic, es convertir en segon d'Azkargorta a la banqueta del primer equip.  En el moment dolorós del descens a Segona, l'any 1989, i en no acceptar el col·legi d'entrenadors la llicència d'Alan Harris, es convertir en segon de Benito Joanet; després de la jornada 17, en ser destituit el castellonenc, agafava les regnes de l'equip. Va ser l'encarregat de retornar a Primera Divisió  “Mai em vaig portar especialment bé amb les juntes directives”. Al juny de 1990, va arribar el moment més important de la seva carrera, la promoció d'ascens davant el Málaga: com recordava ara fa uns anys en entrevista a AS“Si no perdíem en l'última jornada, contra el Eibar, ens haguéssim mesurat al Tenerife, al qual no volíem veure ni en pintura. Així que vam posar a Meléndez un temps i al tercer porter, Echevarría, després del descans. Vam perdre (2-3) i aconseguim l'objectiu”. En l'eliminatòria, 1-0 a Sarrià (gol de Gabino) i 1-0 a La Rosaleda (Rivas), “tot i que Gay va enviar una pilota al pal i Urío Velázquez es va empassar un penal”. I precisament en el torn de penals es va resoldre aquell ascens. Momentàs dramàtic en la història del club. “Quan va acabar el partit, Gabino es va anar a un excusat a resar. Jo ho vaig fer després, per evitar trobar-me a directius que baixessin a raspallar-se a algú”. Va tornar a la gespa per a la tanda. “Uns tenien molèsties, Mendiondo i Eloy estaven lesionats, els llançadors eren una mica obligats, exceptuant a Wuttke, al qual sí triem com a cinquè llançador”. Pel Málaga, l'últim l'executava el seu porter, Jaro. I el va fallar: “Ja havia fitxat pel Real Madrid i jo crec que va anar una mica sobrat per llançar-lo”. Albesa no va errar el següent i l'Espanyol va tornar a Primera. “Jo estava content, clar que sí, tot i que vam haver de sortir en cotxes de la policia de Málaga i celebrar-ho allí dins, perquè no ho van assimilar molt bé. Però havia estat una eliminatòria de ràbia. Les relacions amb la directiva s'havien deteriorat per un únic partit que vaig perdre a casa, a part de l'últim davant l'Eibar (contra el Figueres, 0-1)”. 

D'aquella etapa a Segona molts recordaran una frase mítica, pronunciada amb motiu de la visita a Ipurua el 14 de gener de 1990, en l'últim partit de la primera volta, "Más vale un empate a cero que una patada en los cojones", que anys després justificava: "L'empat fora de casa sempre és positiu. Sempre ho he dit i ho mantinc".

Malgrat la fita de l'ascens, Juanjo va decidir plegar:  “Jo no volia seguir així a l'Espanyol, no em volia convertir en un mercenari. Les vegades que he treballat a l'Espanyol ha estat per amor, perquè sentia que havia de fer-ho, i en aquest cas clarament no era així”. Finalment va marxar al Mollerussa i posteriorment al Palamós, club amb el qual l'Espnyol mantenia un conveni segons el qual pagava la nòmina de l'entrenador i d'alguns jugadors, i així,  fins a finals de maig de 1993. Amb el Palamós salvat a Segona, la directiva perica va destituir a Díaz Novoa i va recórrer de nou a Juanjo, faltant tres jornades per al final i amb l'equip abocat al descens:  “Suposo que va ser una altra forma de demostrar el meu amor per l'Espanyol. Un altre hagués dit que no... Tot i que en el futbol de seguida s'obliden les coses”, apunta. “S'havia sumat un punt en 11 partits, a Burgos (1-1). L'equip s'havia anat desmotivant i nosaltres no vam ser capaços de redreçar el rumb”. No va poder salvar l'equip, en aquella trista promoció davant el Racing:  “Va ser molt trist, però si havíem de perdre aquesta promoció, millor que fora amb gol seu. Havia estat molt criticat aquí l'any de Segona, i així es va reivindicar”.

Després de treballar en diferents tasques a Valladolid, Andorra, Huesca, Águilas, Cartagena, Cornellà i Badajoz. al desembre de 2002, Clemente va demanar-li tornar al club: La seva idea era que jo fos l'enllaç entre l'equip professional i el Futbol Base. Però això mai va quallar". Finalment, a Juanjo se li va atorgar la direcció de la Ciutat Esportiva, que posteriorment exerciria al costat d'Eloy Pérez, des de 2003 fins al 2013, en que va ser un dels afectats pel pla de viabilitat econòmica del club, amb el que posava punt i final a la seva relació amb l'entitat:  “Aquí em vaig trobar obres que calia fer i molt de treball... Així, durant gairebé deu anys, fins que em van dir que prescindien de mi. No m'ho esperava i em va sentar malament, però passats els dies faig meva la frase que un dia em va dir un president, sobre fitxatges frustrats: el que passa és perquè convé”. 

Documentació Diario AS