AVUI A POL

ENS HA DEIXAT METLIKOVEZ

19/05/2017
El terapeuta, psicòleg, escriptor i poeta escènic, a més d'autor d'unes celebrades cròniques en clau perica, ha mort després d'una llarga malaltia. Era un personatge apassionant i irreverent que mai va deixar indiferent ningú.
Redacció, 9:30h Avui ens hem llevat amb una notícia trista, la mort de Rafael Metlikovez que ens ha deixat als 53 anys, després d'una llarga malaltia. El terapeuta, psicòleg, escriptor i poeta escènic, a més d'un reconegut sguidor perico, era conegut per ser membre del grup Accidents Polipoètics, fundat en 1991 i que a través de la poesia escènica combinava poesia amb humor; els seus textos han estat traduïts a una munió d'idiomes, rebent el reconeixement dels lectors de diferents països. 

En clau perica, Metlikovez era conegut per les cròniques futbolístiques en clau espanyolista que escrivia al diari El País sota el tñitol de "En un periquete", l'última de les quals data del passat mes d'abril, després del triomf a Leganés, que rematava d'aquesta manera: "La vida está llena de peligros, de asaltos, de riesgos. El gol de Baptistao es un remanso de paz. Qué tontería, un gol y la paz. Luego, al rato, vuelve esa sensación de duda, de miedo, de incertidumbre, a veces de angustia. Buscamos respuestas donde sea, en el viento, en los chamanes, en los folletos, en el fútbol, en Dios, en la cuenta corriente, en Sánchez Flores. En los últimos tiempos hemos sido objeto de varios asaltos incruentos, asaltos mentales y corporales de los que hemos salido molidos y quebrantados. Hay vida, hay esperanza, hay goles, ni que sea en el último minuto. Ganar es bello, dice Quique Sánchez Flores. ¿Y perder?". Com a últim llegat, ens queda el relat que va escriure en el llibre col·lectiu Històries en blanc-i-blau, de recent aparició.

L'any 2011, en entrevista a AS, desvelava com va començar a escriure sobre el nostre club: "El periodista Guillem Martínez li va parlar a Ramon Besa, el cap d'esports a Catalunya d'aquest diari, d'Accidents Polipoètics, un duet de poesia alternativa que integro al costat de Xavier Theros. I arran d'això vam escriure un article sobre les eleccions del Barça que va guanyar Laporta (2003). Més uns anys després, li vaig prendre la paraula. L'11 de setembre de 2007, data que no oblidaré en tractar-se de la Diada, vaig escriure la meva primera columna perica, que aquell dia tractava sobre Iván de la Peña". Preguntat per si ha tingut reaccions per part del club davant els seus escrits, afirmava al seu dia que "mai he tingut cap conversa amb ningú del club, ni tècnics, ni directius, ni jugadors. Ni tampoc la desitjo. Em considero un perico de base, sense més, amb una mirada de graderia, externa als cercles que dirigeixen l'Espanyol. Això és potser el que em diferencia de la resta d'articulistes pericos". La seva afició perica li venia de que "el meu avi em portava a Sarrià quan jo tenia vuit anys, i recordo amb afecte a Borja, José María, Solsona, Roberto Martínez, Ochoa i a la resta de grans jugadors de l'època. Durant els primers anys de joventut em vaig desvincular del futbol, però actualment, als meus 47 anys, sóc un habitual de Cornellà-El Prat, com ho havia estat de Montjuïc. Si és raro un poeta a qui agradi el futbol? És que sóc estrany, i per partida quàdruple. Al món de la poesia sona estranya la meva passió pel futbol. A la graderia d'un estadi xoca una mica la meva afició per la poesia. A sobre, practico la poesia alternativa. I per rematar la feina, dins del planeta futbol formo part d'un sector allunyat del corrent principal blaugrana. Vaja, que sóc perico... Ser perico és una actitud vital, però no es pot escollir. Ho ets, i punt. Pot ser que de la meva condició de seguidor blanc-i-blau vingui la meva afició cap a l'underground, i el que em dediqui a crear poesia alternativa. El meu és estar en una continua minoria. Fins al final, fins i tot ho estic dins de l'Espanyol. M'explicaré. Em molesta la cultura de la queixa, de lamentar contínuament coses com les actuacions dels àrbitres. Primer hem d'observar què és el que hem fet malament, i després ja protestarem si fa falta les decisions del col·legiat. Tampoc comparteixo el victimisme respecte al Barça. D'acord, ens deixa poc espai, però hem de centrar esforços a conquistar-ho. I parar de plorar. Aquesta conquesta s'aconsegueix poc a poc. Si volem que els mitjans parlin més de nosaltres, haurem de jugar semifinals i finals, no protestar simplement perquè no ens donen el que volem. Si fem les coses bé, anirem remuntant. Hem de conquerir cors, no plorar". En aquell escrit, no evitava la polèmica, afirmava que veia als anteriors presidents Dani i Condal "com Harpo i Groucho Marx interpretant el número de 'la part contractant de la primera part'. Condal seria Harpo i Sánchez Llibre, Groucho" i que el primer que canviaria del club seria "el nom. M'encantaria que es digués Atlètic Catalunya. El d'Espanyol em remet a l'Espanya que va sortir després de la Guerra Civil, és per això que em pesa bastant. I, si m'ho permetessin, també trauria la corona de l'escut per execrar de la monarquia".


Deportistas